Fa uns quants dies la Policia Municipal de Manresa va detenir un home que, de nit, tocava els timbres de les cases. Tocar timbres és una de les entremaliadures que qui més qui menys ha perpetrat de nen. Et posaves de puntetes, pitjaves un timbre a l´atzar i escapaves a córrer, mentre de lluny ja se sentia una veu que maleïa la mare que havia parit el galifardeu de torn. De vegades, pitjaves uns quants timbres de cop, i aleshores la cridòria era coral i fins s´hi afegia el lladruc d´algun gos. El noi capaç de tocar més timbres era considerat el més valent i atrevit, i automàticament es convertia en l´ídol de la colla, en la qual no podies militar sense haver superat aquesta prova iniciàtica. Un noi del veïnat, per tal de ser admès, un matí va cometre l´error de trucar el timbre de casa seva i despertar el seu pare, que treballava de nit a la fàbrica. La plantofada va ressonar per tot el barri. Eren uns altres temps i els calbots nedaven en l´abundància. L´home que avui toca timbres no crec que ho faci per jugar a fer el trapella, ni serviria de gran cosa clavar-li només un calbot. Probablement estigui enfadat amb el món i el que cal, doncs, és advertir-lo de què pot passar-li si el món s´enfada amb ell. Si no és que l´home tenia intenció d´entrar a robar, tal com va succeir fa anys en un poble del Bages, en què el lladre, ingenu i maldestre, trucava insistentment el timbre d´una agència bancària amb la voluntat que els mateixos empleats a qui volia atracar li obrissin la porta. Veient-lo amb una mitja al cap, en comptes d´obrir, van avisar la policia, que va enxampar-lo encara prement el botó del timbre. Segons va declarar després, s´havia posat la mitja perquè el director de l´oficina, de qui era veí, no el reconegués.
