Fins aquesta setmana semblava que costaria superar l´amargor de les llàgrimes que Petra Von Kant va immortalitzar al cinema, de la mà del genial R.W. Fassbinder; la seva il·lustre conciutadana Angela Merkel n´ha vessat unes quantes, que, mediàticament i en pocs dies, s´han fet tan celèbres com les del polèmic director. Els sanglots de la cancellera alemanya avisant que aquest pot ser el darrer Nadal per a moltes persones han esquitxat de realitat els missatges paternalistes amb regust d´escudella de galets, més preocupats per perdre la bacanal torronaire al voltant d´una escenografia amb la vaixella de l´àvia i ramets de boix grèvol, que de convertir en fum, fum, fum vides humanes.
Dirigir-se a la ciutadania com si fossin persones racionals, amb la veritat al davant, quina enveja! S´imaginen els polítics espanyols o catalans parlant amb aquesta empatia, força i sinceritat?, seria molt demanar a la imaginació perquè tots van molt mancats de qualsevol d´aquests tres valors. Tothom qui ha tardat poc a airejar la pregunta de quina diferència hi ha entre les llàgrimes de la cancellera i les dels nostres representants, no ha entès que la credibilitat de qui fa el discurs hi té molt a veure; entre les llàgrimes dels uns i les dels altres hi ha la gran diferència d´entre qui es fa la víctima i qui les respecta emprant la data més contundent que es pot fer servir per demanar sacrificis i restriccions, la del nombre de morts.
Si els nostres ens parlen diferent deu ser perquè són el reflex de com som o com creuen que som, i ens tracten de ximples sense que encara hagin après ni a mirar-se al mirall. Aquí ens llancem al carrer a comprar i a badar davant els llumets de leds; entre una egoista comoditat, frivolitat i puerilitat, sense saber on anem ni com anar-hi. Les mesures són impopulars per a tothom, però és clar que les llàgrimes dels populistes amoïnats per les enquestes, que ploren si convé, encara que facin riure, tenen un gust diferent de les que brollen dels ulls preocupats pel bé comú com a fita essencial; perquè ho creguin o no, l´honestedat també s´olora i es tasta.
Entre les llàgrimes de l´Alemanya amb vuitanta-tres milions d´habitants i divuit mil morts i les de Catalunya amb set milions d´habitants i setze mil morts hi ha els arguments d´un país on tothom és doctor en tot i el d´un altre que parla des de la humilitat que imposa la situació; no cal que els digui qui és qui.
És clar que sentim cansament, els alemanys i nosaltres, però sembla que els del nord tenen clar que és millor sentir estats d´ànim, ni que siguin negatius, que no sentir res. Al cap i a la fi només ens cal una bona dosi de sinceritat a l´hora de respondre la pregunta: salvar el Nadal o salvar vides? Aquesta és la qüestió.
