Amb aquest present no tenim futur», diu l´home que espera que li serveixin un cafè a la barra del bar mentre es treu la mascareta i mostra una barba mal afaitada que el fa semblar una persona diferent. Feia temps que el present no es desplomava del cel amb tanta fúria. Res de pluja fina ni de boira baixa. Pedregada severa amb temperatures sota zero que trinxa, arrasa el brot i fa malbé el futur. El dolor a les espatlles, la musculatura garratibada, el cansament de suportar tanta gravetat disposada a aixafar-nos contra l´asfalt. Abraçades de plàstic. Pantalles de mentida. Sense quilòmetres. Rodant a prop. Per casa. Mirant les parets. Reparant. Donant-nos cops de cap contra les parets que mirem. Fent números. Corrua de dies de present demolidor. De només present. Monotemàtics. Amb marcadors de morts actualitzats cada segon com si fóssim en una final. Guanyin uns o uns altres, hi perdem tots.

I, avui, ben d´hora al matí, pensant en les paraules del client del bar, he posat Spotify i ha sonat Michael Bublé cantant Feeling good. A la cuina de casa, sota la llum del fluorescent, vestida amb pijama i sabatilles, mentre esperava que l´aigua del te bullís, he decidit que aquest Nadal serà el millor de la meva vida. He tret el cap per la finestra buscant algun element que ratifiqués el meu estat d´ànim. He vist la foscor i el fred menjant-se el carrer i el mateix pare Nadal que l´any passat es va passar vint dies penjat del balcó de l´edifici del davant. Fa la mateixa pinta de lladregot bo, dels que et deixen coses en lloc d´emportar-se-les. Recordo la foto que ens vam fer amb el Pare Nadal -l´autèntic- en un viatge al cercle polar àrtic i que, durant anys, ha servit perquè els meus fills creguessin en l´existència d´un personatge que curiosament mai ha passat per casa. Tot plegat sembla ridícul, tant com el carnestoltes o el festival de terror familiar que anuncien uns cartells horribles que pengen d´alguns fanals de Manresa. Pere Casaldàliga va escriure: «Els esparvers també s´estimen,/ que jo ho he vist aquest matí. /Veia el sol, com una lloca, /el món mullat amorosint/ i els esparvers l´amor es feien, / verda la terra d´un verd encís./ Tancant son any, Nadal obria/ Francesc d´Assis. / Els esparvers Nadal sentien / fent-se l´amor./ I arreu la gent Nadal negava/ fent-se la mort./ Nadal seria / si Nadal fos...».

I si el Nadal és només una estona perduda entre totes les estones possibles, jo us confesso que aquest any hi arribo famolenca, i no de canelons, sinó de vida. I em nego a comptar quants podem seure a taula perquè ja sé que tots els que compten no hi cabrien.