La història més macabra d´Espanya regurgita i arriba al present com una psicofonia. ¿Recorden, o coneixen, el rotllo de les psicofonies? Aquest fenomen esotèric va tenir el seu moment de glòria en els anys 70 del segle passat. Adolescència analògica i dictadura militar, quina combinació. En aquella intersecció penosa, una nit en un lloc apartat, sense adults, potser amb una ampolla de licor o almenys amb un vi negre tan espès que es podia mastegar, el magnetòfon de casset Philips registrava igual la veu de Rimbaud que la de Curie, o les de Bakunin, Rockefeller, Rosa Luxemburg, Raphael, segons la inclinació de cadascú. Bé, era una d´aquestes escasses, i surrealistes, palanques d´evasió del moment. També hi havia futbol, és clar, però no PlayStation.
Ara arriba una forta ona psicofònica d´aquella època. Aquesta vegada no és surrealista, sinó molt real. Peripatètica, potser, però real. Tristament real. In- quietantment real. L´eco del búnquer. Una colla d´exmilitars d´alta graduació es distreuen somiant amb afusellaments en massa i cops restauradors d´un ordre al·lucinat i sagnant.
Molta gent ha menyspreat l´eco psicofònic de la caverna franquista. D´altres l´han despatxat amb ironies punyents, però en el fons ofensives per a milions de jubilats i avis ben nascuts. La part substancial d´aquesta qüestió no són els desvaris de fòrum d´un grup d´exuniformats passats de moda. La part capital és que alguns d´ells, i uns quants més, han escrit al rei Felip, cap de l´Estat i comandament suprem de les Forces Armades, amb la intenció forassenyada de forçar la sobirania popular, és a dir, la democràcia. Una intenció consolidada en la mona insomne de l´extrema dreta, secundada de millor o pitjor grau per la dreta hegemònica, segons la qual el Govern de Sánchez i Iglesias és tan il·legítim com el d´una dictadura bananera. Aquest és el punt.
