Si cada cop que els parlants de català topem amb un «no le entiendo» féssim una pintada a la façana de l´establiment, seria delictiu, impresentable i caríssim: la despesa en esprais ens arruïnaria. Que això passi un dia en un sol indret només demostra que a Catalunya hi ha gent de tota mena, però que els d´aquesta són marginals ara com ara. El grafit en qüestió, maldestre i lleig, conté el símbol de la xifra 33, que segons ha explicat fa pocs dies l´especialista en ultradreta Xavier Rius Sant és un anagrama de Catalunya Catalana -la C és la tercera lletra de l´alfabet- utilitzat per grups d´independentistes xenòfobs. Res a veure amb la manera de fer, d´expressar-se i d´actuar de la immensa majoria de l´independentisme i, no cal dir, del conjunt del país.
I tanmateix, la imatge de la façana amb la pintada no deixa d´aparèixer dia sí, dia també, a una bona colla de mitjans de comunicació, tant de més enllà de l´Ebre com d´aquesta banda dels Monegres. La sobredifusió la provoquen tant l´esforç deliberat d´alguns per convertir l´anècdota en categoria, com la inèrcia d´altres que copien i repeteixen sense rumiar-s´ho gaire tot el que pot generar clics o que, simplement, agafen el que tenen a ma per il·lustrat qualsevol referència al conflicte lingüístic. És una única paret però amplificada com en un efecte de miralls encarats.
Fa unes setmanes va fer-se popular la queixa televisiva d´un jove a qui no havien atès en castellà. No cal dir que els dies següents ens el vam trobar fins a l´escudella, en el marc de la campanya de la dreta espanyolista per imposar l´escola en castellà. Potser ha arribat l´hora de replicar amb les mateixes armes i omplir els mitjans de testimonis de persones que no han aconseguit ser ateses en català; ocuparien totes les hores del dia. Sense pintades però sense complexos, per situar les coses al seu lloc, ni que sigui entre nosaltres, perquè a Madrid poc cas ens faran. Sense estigmatitzar però sense callar: fer el compte per demostrar qui és el perseguit. Ja n´hi ha prou, oi?
