Aquest diumenge al matí vaig tenir la desafortunada idea d´anar a donar un tomb al parc de l´Agulla de Manresa. Per airejar-me jo i el menut de casa, que prou li convé. Desafortunada perquè sembla que tothom va tenir el mateix pensament. Em vaig quedar glaçat ja d´entrada perquè em va costar Déu i ajuda trobar un forat per deixar el cotxe. Aquí vaig tenir la primera temptació de deixar-ho córrer. Però quan de cop i volta vaig veure un forat per aparcar m´hi vaig llançar sense pensar-m´ho dues vegades. Potser és el costum, un d´aquells que no s´han perdut malgrat que la pandèmia hagi fet que en canviem molts, de costums. Al que anava, però. Vem decidir entrar al parc, i tot i que és immens vaig tenir certa sensació d´ofec. Hi havia moltíssima gent. Vaig quedar parat. Però no estem en emergència sanitària?, vaig pensar. Però és clar, una emergència que també val per mi i pels meus. Llavors, què hi feia jo allà?. Doncs el mateix que els altres. Sortir de les quatre parets de casa, veure una mica de verd, les muntanyes de Montserrat i respirar, a poder ser sense virus a l´aire. Però com que això últim ningú no m´ho va assegurar, vaig optar per, efectivament, deixar-ho córrer. Amb plors per no acostar-nos al parc infantil, ple com un ou, i amb dubtes de si tots plegats ho estem fent prou bé. Què hi dieu?.
