L´estratègia del cordó sanitari, per aïllar i assenyalar a una determinada formació política, s´ha utilitzat en diverses ocasions contra l´extrema dreta i en més d´una ocasió ha funcionat. La teoria diu que amb aquest sistema s´aconsegueix que tan aquests partits com les seves propostes i el seus discursos quedin estigmatitzats com a no acceptables i que no puguin accedir mai al govern i esdevinguin, d´aquesta manera, un vot gairebé inútil a ulls de l´electorat. Així es va aconseguir desactivar i fer desparèixer el BNP britànic o la PxC aquí mateix. No ha funcionat, en canvi, a la República Francesa on el FN (ara RN) conserva un suport amplíssim i ha assolit alcaldies en una pila d´ajuntaments, entre els quals el de Perpinyà.

Davant la possible entrada de l´extrema dreta espanyola al Parlament de Catalunya i la improbable però no impossible aparició en campanya electoral d´alguna proposta política independentista de tall identitari i xenòfob, s´ha tornat a reclamar la necessitat de definir una actitud comuna de tots els partits que comparteixen una premissa democràtica bàsica: l´antifeixisme. La dificultat, però, sorgeix alhora de marcar la línia que ha de separar els partits netament democràtics dels que no ho serien. Àngela Merkel, per exemple, va ser taxativa alhora de prohibir qualsevol pacte del seu partit, la CDU, amb l´AFD, una formació centrada en el rebuig a la immigració; alhora, però, el partit de la cancellera segueix compartint grup al parlament europeu amb Fidesz, la formació del primer ministre hongarès Viktor Orbán contraria a l´acollida de refugiats i responsable de greus restriccions de drets democràtics.

Quan els partits en qüestió es reclamen hereus del feixisme clàssic -el de l´Adolf, el Francisco i el Benito- és fàcil assenyalar-los. Quan, en canvi, s´autoproclamen els campions de la llibertat i la democràcia, malgrat que el seu discurs els desmenteixi, la línia ja és més difícil de delimitar de forma objectiva i argumentada. En política migratòria, per exemple, les propostes concretes de molts d´aquests partits no són tan diferents d´allò que ja practiquen els partits majoritaris (PP i PSOE, per exemple): fronteres tancades, internaments sense judici, expulsions... I és que allò determinant, moltes vegades, no són tant les propostes concretes sinó el discurs, crispat i carregat de prejudicis, insolidaritat i, sovint, racisme desacomplexat.

I malgrat la dificultat, per establir uns criteris clars que delimitin quines forces polítiques queden fora del debat polític acceptable, l´emergència de determinats projectes i formes de fer política reclamen aquest posicionament comú. Una forma de fer-ho -proposo- podria ser la redacció d´una mena de decàleg de mínims redactat per personalitats independents i ideològicament diverses i basat en el gran manifest antifeixista del segle XX: la Declaració Universal dels Drets Humans.