Circula per les xarxes un vídeo de l´actor David Muro que convida a posar-se en la pell d´una persona nascuda a principi del segle passat i a reviure les seves vicissituds, que ell mateix repassa, comparant-les amb la situació actual. El propòsit és relativitzar, no pas l´impacte de la covid-19 en la salut, però sí els efectes col·laterals derivats de confinaments i restriccions. Quan l´he vist i escoltat m´ha vingut automàticament a la ment la imatge de la iaieta, que és com anomenàvem la besàvia amb qui vaig conviure a casa (4 generacions) fins als 9 anys (perquè jo tenia 9 anys quan ella va morir, a casa). Nascuda el 1887, va viure 92 anys. Com repassa David Muro, va ser testimoni amb plenes facultats, entre altres menudeses, de dues guerres mundials, dues dictadures, una grip que va matar 50 milions de persones arreu del món, i una guerra civil que, en el seu cas concret, li va comportar, entre altres coses, la incautació de tots els estalvis de casa per part del règim franquista, i la mort d´un fill per la bala d´un mauser. I amb aquest dolor, va dur el pes d´una postguerra. La imatge que jo en tinc d´aquells 9 anys compartits és la d´una dona vestida de dol rigorós, mocador al cap inclòs. Però mai no em va transmetre ni un gram de tristesa, sinó la més absoluta resignació. No cal que ens queixem per una mascareta molesta o uns mesos de limitada interacció social.
