16 de desembre de 2020
16.12.2020
Regió7

Parlar de la mort és parlar de la vida

15.12.2020 | 23:46
Parlar de la mort és parlar de la vida

Aquest any la covid-19 no m´ha permès fer una de les coses que més m´agraden, que és anar a instituts de secundària a fer alguna xerrada. Jo, normalment, els parlo de la mort i del dol. Un tema apassionant, especialment quan es parla amb gent jove, perquè obre les portes a parlar de tot. En no poder anar a les aules dels Instituts, vam optar per enregistrar una entrevista en format conversa. I quan la vaig tenir enregistrada, vaig pensar en la meva mare, i la hi vaig enviar pensant que li agradaria. Perquè a casa sempre n´hem parlat, de la mort, i perquè vam fer la travessia del dol per la pèrdua del meu pare d´una forma molt especial, que ens va ajudar a tots a aprendre moltes coses. I la meva mare ho va compartir amb el meu germà, i aquest amb alguns amics. I, en fi, que en poca estona el telèfon bullia de missatges.

La reacció de la gent m´ha fet adonar, encara més, de com n´és d´important parlar de la mort. Perquè parlar de la mort és parlar de la vida. Perquè tenir present que som éssers vius finits, que no som eterns, ajuda a viure més intensament i d´una forma més conscient. De cop es relativitzen coses, resulta més fàcil perdonar o empassar-se l´orgull i fer aquella trucada pendent; o atrevir-nos a fer allò que tant anhelem però que ens fa pànic. I les persones moribundes en això són clarividents. La gent que és a punt de morir acostuma a penedir-se de no haver fet les coses que volia fer, de no haver intentat ser més feliç.

A les aules de batxillerat, sempre començo amb la frase «la vida s´ha de viure pensant en que hi ha la mort; pensar-hi, us ajudarà a transitar-hi d´una altra manera». I sempre queden atònits. Perquè en aquesta societat hedonista i individualista, no hi ha lloc pel malestar, ni que sigui de pensament. I aleshores parlem del dol, i del pànic que tenen a patir. O de la dificultat que experimenten per assistir a una vetlla o funeral. I els aterra perquè no hi estan acostumats, perquè socialment enterrem la mort (no m´he pogut resistir a aquest joc de paraules). I no triguen massa a confessar «és que en un funeral, no sé ni què dir». I jo els pregunto «què necessitaries que et diguessin, tu?». Convenim que no necessitem escoltar res, ser-hi i compartir el silenci és suficient. L´escalf de la gent no necessita paraules.

I no saps ni com, en un obrir i tancar d´ulls, vint-i-cinc joves de setze anys se´t comencen a obrir en canal, compartint experiències doloroses, reconeixent-se vulnerables però conscients de la importància del moment, i escoltant-se i mirant-se com mai. Parlem del vincle amb les persones, de les diferents formes que hi ha d´afrontar una pèrdua, i de tantes altres coses. I és que pensar en la mort posa moltes coses a lloc, però sobretot, ajuda a situar-se a un mateix mentre es disposa del goig de viure.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit