Mentre els indicadors sanitaris empitjoren ràpidament, és ben clar que també ho fa l'expectativa de celebrar un Nadal amb la mínima normalitat que esperàvem dies enrere. Viurem, doncs, un Nadal i un Cap d'Any més difícils i estranys del que fa ben poc havíem previst. El coronavirus ho ha regirat tot i aquesta és la gran qüestió que preocupa arreu, fins i tot en els països considerats més segurs i amb gent habitualment més obedient a les consignes que els són plantejades. Vivim circumstàncies inesperades i insòlites però agraint per sobre de tot la dedicació i l'esforç dels professionals sanitaris. I malgrat la mascareta i les distàncies de seguretat, cal seguir desitjant bones festes a tothom, ni que siguin mig confinades.

I mentrestant, sembla que aquests dies el coronavirus hagi excitat encara més les discrepàncies polítiques. Se'n constaten, i ja hi estem avesats, entre l'independentisme, accentuades per les eleccions que s'acosten. Però encara han crescut més entre els partits estatals. De fet, Vox, PP, Ciutadans i PSOE només coincideixen en la defensa absoluta de la monarquia, que aquest any ha aconseguit tot un rècord: que per cinquena vegada no s'aprovi la creació d'una comissió per investigar les corrupteles del rei emèrit. Fora d'això l'enfrontament és cada dia més contundent, i allò de mantenir una certa «cortesia parlamentària» es deu haver deixat per a una altra legislatura. Sentir els debats al Congrés de Diputats fa vergonya. I això en moments especialment difícils per la situació sanitària general, quan s'ha de començar a plantejar com es distribuiran els ajuts europeus per reactivar l'economia, sense haver renovat des de fa anys el Consell General del Poder Judicial, amb una nova Llei d'Educació per acabar de decidir, amb la reforma de les pensions pendent, etc. Ens queixem, amb raó, per la manca d'unitat dels partits independentistes. Però potser no ens adonem gaire de l'autèntica crisi política que viu l'estat espanyol en aquest moment.

Hi ha elements que accentuaran encara més aquesta crisi, com la continuació de la repressió de l'independentisme català que sembla l'objectiu fonamental dels alts tribunals de l'Estat. I també l'error evident que representa la insòlita decisió de repetir el judici d'Arnaldo Otegi, que va ser condemnat a sis anys de presó, que ja va complir. Però el Tribunal Europeu de Drets Humans va decidir que Otegi no havia tingut un judici just. Doncs ara se'l tornarà a jutjar. Per què? Per imposar-li una pena més gran? Potser sí. Però sobretot per demostrar, una vegada més, qui mana. I per fer veure que, diguin el que diguin els tribunals europeus, la darrera paraula la tindrà sempre la judicatura espanyola. L'independentisme català ja ha sentit moltes vegades aquesta cançó. I ara s'ha tractat de recordar-la als bascos, que també la saben prou bé. Un error més que no va en la línia d'apaivagar tensions, sinó a imposar el pensament únic d'aquella gent «tan ufana i tan superba» que esmenta el nostre himne nacional.