El suport d'ERC a l'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat per al 2021, aporta estabilitat al govern central, i amb ell a la d'Espanya, en uns moments especialment delicats. Ha estat una bona i valenta decisió, tot i el grau de desconcert que ha produït en molts dels seus militants i simpatitzants, pel canvi que suposa respecte als seus posicionaments en els darrers anys, i molt especialment en la legislatura anterior, sobtadament tallada per la no aprovació dels pressupostos. Benvinguda la rectificació i, sobretot, benvingut el reconeixement que, convenientment negociats, es poden aconseguir sucosos beneficis per a Catalunya.
En definitiva, han descobert la sopa d'all, dita en altres temps «peix en el cove», o en traducció lliure «qui no plora no mama», o més clar encara, «fes servir els teus vots en el moment més oportú». Si algú tenia algun dubte, només calia repassar la trajectòria del PNB en els darrers quaranta anys per adonar-se dels beneficis de negociar i pactar.
Governar és negociar i decidir com fer funcionar el país, amb les eines que es tenen a la mà. És lògic negociar i pactar amb altres quan no es disposa de suficient majoria per fer-ho tots sols. I no serà que en els períodes de govern del PSOE no hagi demostrat àmplies capacitats per arribar a acords amb forces molt allunyades dels seus plantejaments.
Del resultat d'aquestes negociacions, ERC diu haver-ne tret entre 2.300 i 2.600 milions per a Catalunya. Parlem de xifres importants, afegides a d'altres, contingudes en les despeses ordinàries, però a més s'han obert altres negociacions de cara al futur que poden suposar una millora general de tot l'Estat pel que fa a evitar competències deslleials entre territoris.
Si aquests són els fruits d'un sol any, ens hem de demanar què no hauríem obtingut si cada any la disponibilitat d'entesa hagués estat la mateixa? És a dir, si en comptes d'aspirar a fugides endavant per marxar cap a «terres ignotes», ens haguéssim centrat a buscar acords, no solament pressupostaris sinó de cogovernança, segurament estaríem discutint com avancem cap a un funcionament clarament federal de l'Estat.
I aquest objectiu es pot discutir i negociar amb el PSOE perquè el porta en el seu ADN, com anem veient amb un bon nombre de propostes. És cert que avancem massa a poc a poc, però l'horitzó és autènticament federal. Amb conflictes i resistències, per descomptat, però assolible si es busquen aliats disposats a remar en la mateixa direcció. I la suma d'uns quants territoris farà moure el tauler. Es la batalla de la Comunitat Valenciana i de la Balear amb possibilitats d'estendre-la cap al nord amb Astúries i Cantàbria, entre d'altres.
Tots plegats sumen prou efectius per impulsar canvis profunds en la governabilitat general. Potser amb aquests resultats aconseguits per ERC, amb altres suports procedents del PDeCAT, han obert la porta a considerar que el «mentrestant» es vagi convertint en el «sempre més», oblidant vel·leïtats que no tenen el suport de la majoria dels catalans ni troben cap suport extern, per convertir-lo en realitat. A vegades es descobreix el més evident en el moment menys pensat.
