Un llibre recent -amb aquest títol- del catedràtic emèrit de Ciència Política Josep Maria Vallès es proposa explicar qui són i què fan els politòlegs. Però, era necessari un exercici d'aquest tipus? Trenta-quatre anys després de la creació de la primera Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de Catalunya, qui més qui menys sap que un politòleg no és forçosament ni un tertulià ni algú que es vol dedicar a la política (tot i que dins del gremi hi ha bons -i dolents- polítics i opinadors).

En canvi, en general la societat encara no acaba de ser conscient de la polivalència d'aquests professionals, autèntics «totterrenys» de l'àmbit politicopúblic gràcies a una formació multidisciplinària que inclou coneixements provinents de les diverses ciències socials, habilitats relacionals i comunicatives, actituds crítiques i creatives, i valors de fort compromís social i ètic. En el seu llibre, Vallès identifica fins a una cinquantena de llocs de treball que ja estan desenvolupant els llicenciats i graduats en Ciències Polítiques, que van des de la gerència pública fins a la consultoria, passant per la direcció d'entitats del tercer sector, la docència, les relacions institucionals i les relacions internacionals, les tasques d'analista, avaluador o prospectivista, les de gestió/coordinació de projectes o programes, o el rol de secretari municipal. No falten tampoc els i les responsables de comunicació, els estrategues i tècnics d'empreses, o els assessors de partits i de candidats.

Quelcom, però, que ens diferencia d'altres països és el fet que aquí els nostres politòlegs treballen sobretot en el sector privat (empreses i consultores), mentre que són relativament pocs els que exerceixen en el sector públic. Això és degut tant a la tardana institucionalització de la disciplina a casa nostra com al fet que, encara avui, la cultura i disseny del món públic estan més focalitzats en els inputs del procés polític (recursos, normes, procediments€) que no pas en els seus resultats (productes i impactes); en definitiva, en el sector públic preocupa més la seguretat jurídica -imprescindible- que no pas l'eficàcia, l'eficiència i els efectes socials -no menys essencials-, i s'hi troba a faltar una direcció professional -malgrat les dimensions i transcendència de les institucions públiques.

En tot cas, més enllà de millorar l'actuació pública a través de l'anàlisi i avaluació de polítiques i l'administració de les entitats públiques, la principal aportació que poden fer els politòlegs en el món d'avui (complex, incert i canviant, i que tendirà cada cop més al conflicte i a les tensions) és ajudar al manteniment de la convivència i de la cohesió social i a la governança de la comunitat. No és pas poca cosa, la veritat. I és que (citant Vallès), vist així, podem coincidir amb Aristòtil en entendre que la política és la ´ciència mestra', perquè té com a objectiu el «bon viure» en comunitat que porta a l'autèntica felicitat dels seus membres.