El dia, la setmana, l'any, el carrer, tot comença en algun lloc. Dilluns, gener, la porta número u. El temps lineal que avança endavant. El temps vertical que es projecta amunt com l'arbre que creix sense moure's de lloc. Respiro el final de l'any envoltada de murs de pedra seca que no estan secs sinó humits, terra compactada, sense forma definida, esquitxada de molsa que irremeiablement em recorda pessebres, figures estàtiques, misteris que no sé desxifrar, cases de poble, pujades i baixades, una bondat que em fa pensar que no deixes de ser un infant mentre tinguis un pare, una mare o un adult que et protegeixi sense fer res, només sent-hi. El 2020 ha estat l'any de les mirades. Els ulls han estat els grans protagonistes. Ulls que s'han passejat per racons, façanes, cossos, pantalles, ulls bellíssims que han mostrat llambregades d'ànima, que han plorat, rigut, interrogat. El Nadal fa mal als solitaris i als perdedors i tots en algun moment som una cosa, l'altra, o les dues. Tanco els ulls amb força, amb egoisme, per retenir-ho tot, l'aroma de fred, de llenya i mullena. Vull amarar-me de paisatge, fer-me'l meu de tant mirar-lo, rosegar-lo com un tros de pa sec o com aquella terra incòmoda que et trobes a la boca quan menges un tros d'enciam i prens consciència que t'empasses natura, que ets natura.
I és així, amb naturalitat, que hem de transitar pel 24, el 25 i el 26. Fum, fum, fum. Són les setanta-dues hores de l'any que estan generant més converses. Quants serem, on serem, com estarem, qui faltarà. Però, què són setanta-dues hores? Sis àpats, tres nits, tres cafès, tres migdiades, el temps que passa entremig i tots els obstacles que esquivem per salvar la vida i sumar-ne més. El 2020 també és l'any dels antisocials. Ni sobretaules llargues, ni visites a cases foranes, ni familiars incòmodes. Els que formeu part d'aquest grup silenciós gaudireu d'aquest Nadal capgirat. Aprofiteu l'ocasió i feu la revolució. Canvieu-ho tot ara que podeu, feu-ho més bé. Aquesta setmana, explicava El Gran Wyoming, que «cap polític s'atreveix a dir-ho, però el Nadal no és tan important», i m'ha fet pensar que el meu millor Cap d'Any no va ser un 31 de desembre, sinó en un mes de març calorós, amb el balcó obert de bat a bat (també n'hi va haver un altre, però aquest me'l guardo). Tant és quan passin les coses, el que necessitem és que en passin, que la vida es bellugui, que et regalin una cançó, que importis a algú, que Júpiter i Saturn estiguin ben aviat tan a prop com no ho han estat mai des de fa 794 anys. La distància és relativa i un amor vertader no es pot perdre en tres dies.
