En aquesta nova normalitat, que potser té alguna cosa de nova per estranya però res de normal, hem volgut incorporar a les nostres vides alguns anglicismes per ser més cool com ara el slow life, que vindria a ser el «frena que vas massa accelerada», però que havíem de reformular perquè ens cridés l'atenció. Ens va semblar que l'arbre de davant de casa floria com mai, vam descobrir coses dels nostres veïns de sempre... Miracles del confinament? No, simplement ens vam parar a escoltar.

Potser nosaltres no rebrem cap àngel que ve a recordar-nos que la Gràcia de Déu està en nosaltres, però potser hauríem de repensar les nostres existències i el nostre dia a dia per donar espai i cabuda a coses alienes a nosaltres mateixes per prendre consciència i adonar-nos de què passa al nostre voltant, de persones que potser estan intentant dir-nos alguna cosa o que s'ho estan pensant perquè no saben com posar-s'hi o com apropar-se.

Deixar de mirar-nos el melic, obrir ulls, destapar orelles i donar-nos per servir. Aquí és on entra en joc Maria, que potser també encaixaria en la descripció de Maria Mercè Marçal com a dona, de classe baixa i nació oprimida.

Servir no implica ser esclau de res ni de ningú, sinó ésser útil als altres. Probablement ella havia previst tenir una vida, si em permeteu l'expressió, més grisa, però tot i així no té por d'escoltar qui és diferent (i mira que aquest venia amb ales!), qui la pot trasbalsar, qui li pot canviar la vida. Escolta i acull. Segurament dues coses que fem menys del que seria recomanable. Si Maria tenia espai de confort, decideix sortir-ne, decideix trencar normes i previsions. Que difícil ens és deixar la por per córrer nous reptes! I que bonic lluitar dia a dia contra convencions per reinventar-nos i donar la millor versió de nosaltres mateixes!

Que costa, oi tant! Que no sabem com ho hem de fer, aquí hi ha la gràcia! Que tenint en compte el panorama és més senzill caure en el desànim i plegar veles abans de començar, massa vegades! Però per això se'ns parla d'Elisabet, perquè, encara que ens sembli lluny, no estem soles, hi ha més gent amb situacions i condicions similars a les nostres i, si som capaces d'alçar la vista i compartir, com deien altres, som un poble imparable.

La gent no ens adonem del poder que tenim, però, perquè això ens sigui útil, s'ha de perseverar, s'ha de treballar dia a dia, colze a colze, no caient en una autocomplaença o lament continu, sinó buscant el servir, el ser útil, el cremar per donar llum... Compte amb les situacions inesperades. En elles s'amaguen la nostra gran oportunitat! Estigues doncs atenta a les teves i recorda que la por és una muralla que separa el que ets del que pots arribar a ser. No et privis ni ens privis de gaudir d'aquesta millor versió de tu que farà una millor versió del món que ens envolta. Sigues generosa i no et guardis els teus talents. Sigues rebel, lluita i dona fruit!