La Generalitat acaba de fer un altre exercici de funambulisme múltiple. Ha de fer tot això alhora: prendre mesures per frenar la tercera onada; reforçar les mesures de manera que satisfacin a qui està molt espantat; ponderar les mesures per tal que no ens enviïn a tots a la misèria absoluta; i codificar les mesures pensant en el sistema de senyals de la precampanya electoral. Molt complicat. L'algoritme resultant és tan recargolat que la població, esgotada i confusa, ja només sap una cosa: si el virus fos Prússia, ens declararíem austrohongaresos i ens rendiríem. Malauradament, capitular no és una opció. Però continuar recargolant les restriccions segurament tampoc no ho és. Potser seria millor al revés: normes més senzilles i fer-les complir de debò. Uns quants controls policials -no gaires, però visibles- han aconseguit un compliment molt elevat del toc de queda. Igualment, una mirada policial escrutadora, prudent però perceptible, podria evitar certs relaxaments als establiments més descordats. Diuen que no es pot tenir un policia a cada porta. Cert. Però no cal. Un policia és com un electró quàntic: la seva existència és qüestió de probabilitats. És i no és alhora. Per a la majoria de ciutadans, si hi pot ser, ja hi és. Ara mateix, a la majoria de llocs on hauria de ser o no ser, no hi ha ningú. És o no és?