Aquest any les cavalcades de Reis seran «més estàtiques i menys dinàmiques», ha dit la consellera portaveu, Meritxell Budó. Si és estàtica no és una veritable cavalcada. Aquesta paraula designa o bé la cursa d'un equí, sol o amb genet, o bé una «desfilada solemne a cavall amb motiu de determinades festivitats cíviques o religioses». Amb boniques excepcions, fa temps que Ses Majestats no utilitzen quadrúpedes amb ferradures en visitar pobles i ciutats; si de cas s'enfilen en carrosses amb rodes mogudes per derivats del petroli. O van a peu.
Aquest any la dinàmica tendeix a ser la contrària de l'habitual: són els nens, amb els seus pares, els que desfilen més o menys solemnement davant d'uns reis estàtics; no consta que els llancin caramels banyats en desinfectant. El problema és aritmètic. En les dues o tres hores de la desfilada d'una ciutat els Reis passen per davant de milers de nens; en la inversa cal molt més temps per aconseguir el mateix resultat. Al campament reial de Manresa es van preveure dotze hores repartides en tres jornades, i donaven per a mil cinc-centes persones, inclosos els adults. Massa poc per a un municipi amb cinquanta vegades més habitants.
Afortunadament, els Reis no es cansen i tenen capacitat de bilocació, que els permet aparèixer a més d'un lloc alhora. Això ho saben tots aquells que els veuen desfilar pel carrer de sota casa mentre la televisió els mostra per les avingudes d'una altra població. Poden fer-ho perquè són màgics i són sants, i tenen el «do de la ubiqüitat», que deia el pare. Com que són màgics, no es cansen i poden romandre al campament totes les hores que vulguin de tants dies com calgui. I per la ubiqüitat poden ser al mateix temps a molts campaments dispersos per tota la ciutat. Naturalment, per fer-ho d'aquesta manera els cal un nombre proporcional d'ajudants, però la gent dels nostres municipis és molt fidel a Melcior, Gaspar i Baltasar, i segur que trobar voluntaris no ha de ser cap problema.
