Tot i que la situació epidemiològica actual sembla, i és, més fosca que la camiseta dels All Blacks i que encara ens falta molt per superar la crisi sanitària actual, l'aparició de les vacunes ens mostra que el final d'aquest malson ja no és tan lluny. Almenys aquesta esperança hem de tenir. En tots els aspectes ens haurem de preparar per al que vindrà després. Molta gent demana tornar a l'antiga normalitat, però la pregunta seria si realment era tan bona i tan sostenible com aleshores pensàvem.

Trobem a faltar l'esport competitiu amateur de grup, el que omplia camps i pistes durant els caps de setmana, però ens hem adonat que aquest se sustentava damunt d'una base fràgil, la del dia a dia, i que no podia resistir econòmicament un període de temps d'un any aturat, que és llarg, però que en termes globals no ho és tant, sense fer fallida. També veiem com en l'esport d'elit s'ha hagut de retallar sous i no es poden tornar els diners dels abonaments a molts socis perquè els clubs, entitats o franquícies puguin seguir subsistint. Les mateixes que fins al març es plegaven a les exigències de les televisions en matèria d'horaris, per exemple, girant l'esquena a uns aficionats que ara necessiten a les graderies dels seus estadis i pavellons.

Soc de l'opinió que d'aquí a uns cinc anys, si no hi ha més pandèmies, ja no recordarem com de malament ho hem passat, perquè els humans, la majoria, som així. Però convindria prendre apunts per posar uns fonaments més forts i no haver-ho de passar tan malament quan arribi un altre mal de ventre.