Ara que tantes veus parlen de preservar el règim del 78, se'm fa inevitable recordar com d'agre va ser, si més no per a mi, el vi d'aquella anyada, en què em va tocar servir la pàtria. Quina pàtria? La dels blaus i els vermells. No cal dir que, a la classe teòrica d'instrucció, els blaus eren els bons i els vermells, o rojos, els enemics de la pàtria. No ens alliçonaven per plantar cara a cap exèrcit estranger, i és que l'enemic, segons ens asseguraven, ja el teníem a casa. Durant aquell any vaig veure arrestar una porta, un company a qui van trobar un Cambio 16 a la taquilla i un pobre noi que, fent vigilància en una garita, va tallar-se les venes. Auxiliat a temps, el soldat va ser acusat de covard, mal patriota i doneta. Això darrer perquè, mentre sagnava, plorava. Va faltar poc perquè acabés davant un consell de guerra per haver atemptat contra la vida d'un soldat de l'exèrcit espanyol. En més d'una ocasió ens van deixar clar que la pena de mort, si bé acabava de ser abolida per la Constitució, allà dins continuava vigent. Quan anàvem al camp de tir -entonant patriòtiques cançons d'exaltació de la mort heroica-, tancaven la comitiva una ambulància i un capellà. No se sabia mai, amb aquells cetmes, què podia passar. El fusell és la vostra única nòvia, ens deien. Així com l'única bandera era la rojigualda. La resta de banderes -catalana, asturiana o donostiarra- només eren trapos coloreados. A l'hora de sortir de permís, no t'era concedit si signaves la sol·licitud amb el teu nom en català, gallec o euskera. Sobre el conflicte basc, el capità -conegut pel Tres Estrellas, pels galons i l'afició a les cerveses- deia que la solució passava per treure els tancs al carrer i esborrar del mapa tots els bascos. Com si fos ahir. Com si fos ara.
