Fa de mal dir com serà l'any que ve socialment, laboralment, sanitàriament... En les incerteses actuals hi van implícites les que som incapaços d'imaginar sobre el funcionament del planeta amb la reducció de contaminació que col·lateralment provoca la pandèmia, o com evolucionarà la societat global en un món capgirat per les guerres, les migracions, la manca d'igualtat i d'oportunitats entre països. El malestar social creixerà paral·lel als impediments perquè l'accés a la vacuna sigui universal, i que la bretxa entre població pobra i elits riques continuï engrandint-se. L'amenaça latent de nous virus que els profetes de l'apocalipsi bacteriològic consideren inevitables acabarà de conformar l'estat d'ànim de la població, i modularà l'acció dels mandataris (els polítics només seran els executors) en l'ofec d'una societat que haurà de canviar paradigmes del benestar.

Què ens espera, doncs, en el futur més immediat? L'experiència ensenya que la vida, el dia a dia, sorprèn i fa canviar els objectius a assolir, l'estratègia per mantenir la fidelitat en allò que es creu i la convicció en la defensa dels ideals. El previsible és acomodar-se al que es té (menys mitjans, menys benestar del que es comptava), i aprendre a aparentar que es dorm tranquil.

En l'àmbit nostrat, l'única certesa és que el poder econòmic continuarà marcant el rumb dels governs i condicionant els avenços socials. De cara al 14-F, els polítics repensaran estratègies per assolir resultats electorals, però la realitat, els poders fàctics de l'estat profund (alt funcionariat, judicatura, aparells policials, església, univers mediàtic) els amorrarà a la renúncia. També podem donar per garantit que tornarem a veure candidats imitant Groucho Marx amb el discurs aquell: «Aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc uns altres», apel·lant a les dificultats per sobreviure... sense especificar gaire bé qui. Un panorama ben galdós, que podríem amenitzar amb dues reflexions finals sobre fets puntuals:

1) Qui jutjarà els jutges que, segons el TEDH, van condemnar injustament Otegi?

2) Aquests dies de reculada nadalenca va bé recordar aquell anunci de Trànsit en què sortia gent de carrer dient quina consideraven que seria la xifra ideal de víctimes en accidents de carretera: tots tiraven a la baixa (la meitat de l'any passat, una tercera part, encara menys...) però ningú no l'encertava, fins que les víctimes «acceptades» tenien rostre i nom de familiars seus: «zero, cap!», sanglotaven emocionats per l'impacte de veure un familiar mort en accident. Quants familiars morts per covid estan disposats a acceptar els que no accepten les recomanacions i se salten les restriccions sanitàries?