Un dels errors -reconegut i relativament esmenat-fi comès durant la primera onada de la pandèmia va ser impedir que la premsa i les càmeres entressin als hospitals i els tanatoris. Hem vist més carrers buits que UCI plenes, més mascaretes que respiradors, més infants avorrits que gent gran (o no tan gran) morint-se; i així és difícil prendre veritable consciència del problema i assumir l'indispensable compromís individual.

Passa una cosa semblant amb la pobresa. Diuen les estadístiques que a Catalunya un de cada tres infants viu sense els recursos mínims indispensables. Un de cada tres! Per tant -penso jo- a l'escola (pública) dels meus fills bona part dels nens i nenes que hi veig entrar deuen estar en això que ara en diem risc d'exclusió social. I malgrat això, tret d'alguns casos molt concrets i particulars, no ho sembla; no hi ha cap element objectiu, en la roba que porten, les condicions físiques aparents o el comportament, que així ho facin pensar.

Fa cent anys podies saber de quina classe social era cadascú només mirant com anava vestit. Ara, els propietaris de les empreses tecnològiques fan conferències amb texans i samarreta i els futbolistes multimilionaris es vesteixen com si mai haguessin deixat el barri on van créixer. Alhora, a les grans superfícies, al costat de les conserves de cigrons i les cuixes de pollastre d'oferta, hi venen roba de qualitat acceptable a preus quasi regalats. En aquesta part del món, el made in Asia permet a les persones que viuen en situació de pobresa no severa accedir també a la societat de consum, ni que sigui per la franja més baixa. A la nostra societat, les dificultats per arribar a final de mes no s'identifiquen a simple vista, no es reflecteixen tant en l'aspecte físic o en gana pura i dura, sinó passant fred a casa, havent d'acudir al bancs d'aliments, vivint en habitatges petits i tronats, no anant mai de vacances o reduint les activitats de lleure i cultura a les que proporcionen les pantalles.

Si no ho patim directament o en gent propera, o sinó treballem a serveis socials o a l'ambulatori, de la pobresa només en veiem una part petita, la més extrema i evident, i tendim a pensar que es tracta d'un fenomen molt més excepcional del què realment és. Evidentment, no estic proposant que els pobres vagin vestits de pobre, com als contes; només faltaria que a sobre de patir-ne les conseqüències també n'haguessin de suportar l'estigma, com passava abans. Però de la mateixa manera que la crisi dels ans 80 tenia en les cues de l'INEM i la xeringa les icones d'un problema social profund i que la del 2008 ha tingut en les PAH i els desnonaments (que encara duren) la visualització de les seves víctimes, ens cal també que aquesta nova pobresa de la societat dels dos terços tingui, com a col·lectiu i com a fenomen, molta més presència pública. Que surti de l'estadística per esdevenir referència mediàtica i política ineludible i insuportable.