Passejar per la Royal-Mile d'Edimburg i no deturar-nos uns minuts davant el monument a David Hume seria, no sols menystenir el pensament filosòfic, sinó especialment la decisiva aportació d'aquest pensador a la Il·lustració del segle XVIII en defensa de la raó com a signe d'identitat enfront a la tradició i la peresa intel·lectual.

Precursor del positivisme, ell aborda el coneixement científic prescindint dels conceptes abstractes de la metafísica i atorga tot el protagonisme a l´associació d'experiències que, sigui per coincidència en el temps, sigui per reiterada successió, acaben consolidant idees amb valor objectiu.

Aquesta permanent inquietud de Hume (1711-1776) obrí el camí a l'idealisme de Hegel (1770-1831), conegut com el «filòsof de la història», segons el qual la continuada successió d'esdeveniments contradictoris (tesis i antítesis) arriba a configurar l'esperit històric de la Humanitat en la seva lluita cap a la llibertat dels pobles.

Confesso que, als peus de la impertorbable i atraient escultura de Hume m'hi porta, a banda del seu pensament, la joia de sentir-me immers al rovell de l'ou del territori i esperit d'aquest petit i alhora gran país que és Escòcia.

Nogensmenys, el criteri dels dos filòsofs esmentats em dóna per insistir com ja ho he fet en algun article anterior, en la concurrència i paral·lelisme de determinats esdeveniments històrics, no ja atzarosos sinó lògicament encadenats, entre Catalunya i Escòcia.

Dels que recordo, un d'ells esdevingut l'any 1305 amb el vil assassinat a Adrianópolis del gran cabdill català, Roger de Flor, en un dels moments més gloriosos de la nostra historia de la Mediterrània. I l'altre, el mateix 1305, a Falkirk quan, poc després d'haver guanyat la famosa batalla d'Stirling Bridge, caigué cruelment assassinat i esquarterat WiIIiam WaIIace, l'heroi independentista escocès.

I un altre, el 1707 quan, amb l'ocupació de Lleida per les tropes borbòniques, s'iniciava la invasió del Principat que havia de culminar, amb el Decret de Nova Planta i la pèrdua de les llibertats nacionals catalanes. I fou també en el mateix any quan, amb l'«Act of Union», Escòcia perdia definitivament la seva llibertat nacional, passant a formar part de la Gran Bretanya.

No podria concloure l'article silenciant la conversa mantinguda el 2016 entre Alex Salmond i Carles Puigdemont, líders del nacionalisme escocès i català, en la qual cal creure que es produïren complaents coincidències.

Per exemple, en relació a l'hipotètic resultat guanyador d'un referèndum d'autodeterminació pel 51% de l'electorat. Amb una sola i matemàtica discrepància. Per a l'escocès, dins el marc de la democràcia britànica, la xifra resultaria suficient i il·lusionant. Per al català, la valoració d'aquesta xifra en el marc del dogmàtic i l'asfixiant nacionalisme hispànic, lleument superaria la vàlua d'un zero a l'esquerra.