En la nostra societat actual ja no és possible imaginar-nos el nostre dia a dia sense poder utilitzar els serveis de pagament que ens ofereixen les diverses entitats bancàries. Els rebuts dels serveis bàsics, com l'electricitat, l'aigua, el gas i la telefonia, entre d'altres, els tenim tots domiciliats i són aquestes entitats les quines, molt amablement, s'encarreguen de pagar-los en nom nostre. El més freqüent és que a aquelles persones que tenim la sort de tenir feina i cobrar a final de mes (no entrarem avui a parlar de salaris, que arriben les festes de Nadal) l'empresa ens paga el nostre salari fent un ingrés al nostre compte bancari, o bé és l'Estat, quan ingressa les pensions o qualsevol tipus de prestació. A tot això hi hem de sumar les polítiques que estan seguint la majoria d'entitats bancàries de reduir el número d'oficines (amb el que tot això implica de pèrdua de llocs de treball, de caixers automàtics, d'atenció directa als clients -a no ser que siguis vip, és clar-).
Caldria que ens preguntéssim si, en una societat com la nostra, és possible poder viure sense algun tipus de compte bancari. La resposta és òbvia: No. Per tant, si estem «condemnats» a conviure-hi potser fóra bo que el sistema públic mirés de garantir una lliure competència real i que vertaderament es proveís la ciutadania d'aquelles mínimes prestacions financeres a les que tenim dret. En aquests darrers mesos, la majoria de bancs i caixes, curiosament totes en el mateix moment, han enviat cartes als seus clients informant-nos que d'aquí a ben poc hi haurà canvis en els nostres contractes de comptes corrents que, ras i curt, implicaran l'aplicació de noves comissions bancàries. És a dir, pagar més pel mateix servei. Ai las!, això sí que és un negoci rodó. Per tant, tots aquests canvis comporten que una part de la població vagi quedant exclosa d'aquests serveis perquè n'augmenten els costos; d'altra banda, així pretenen incentivar cada vegada més l'ús de les targetes (i si són de crèdit millor que millor) perquè treure diners en metàl·lic s'està convertint moltes vegades en un suplici. Només cal mirar una ciutat com Manresa, que acabarà l'any deixant barris sencers (com el que jo visc, la Plaça Catalunya amb més de 7.000 habitants) sense cap caixer o oficina. Vivim en la societat de la digitalització, del 5G, de l'administració electrònica i potser tinc un pensament massa ranci o antic digueu-ne. Com vulgueu. Per això m'he dedicat a buscar informació d'un país com Alemanya que en tantes i tantes coses és posada com a referent de racionalitat i bon fer. Doncs bé, els alemanys no utilitzen gairebé gens les targetes de crèdit, i en una ciutat com Berlín és difícil trobar establiments que tinguin datàfon per poder fer el pagament. Pensen que si es paga en metàl·lic és més factible l'estalvi i, a més a més, no es deixa rastre de amb què i com et gastes els diners. Potser valdria la pena que hi penséssim i que prenguéssim nota que hi ha altres maneres de fer les coses. De fet, en alemany deute (schuld) també vol dir culpa. Potser els nostres governants ho haurien de tenir present i asseure's amb el sector financer per començar a endreçar tot aquests enrenou a veure si podem tenir un 2021 financerament parlant una mica tranquil.
