Rodríguez Zapatero va perdre les eleccions de novembre de 2011 un any i mig abans, quan l'inesborrable 12 de maig de 2010 va anunciar la congelació de les pensions i la rebaixa del sou dels funcionaris. Pedro Sánchez no comet el segon dels errors, i els empleats públics veuran incrementada la nòmina ni que sigui un 0,9% -amb més guany de poder adquisitiu gràcies a la inflació negativa-, però el ministre de les pensions, José Luis Escrivá, juga amb foc quan posa en circulació un esborrany de reforma que implicaria una rebaixa mitjana del cinc per cent en les pensions futures. És maldestre -o pèrfid, si es tracta d'una maniobra sorgida dins mateix del govern- divulgar aquests propòsits quan el ciutadà està acoquinat per les repercussions econòmiques de la pandèmia. Si els plans del ministre busquen estabilitzar el sistema de pensions a llarg termini, valia més esperar que amolli la tempesta. Les maniobres incomprensibles són el pa de cada dia en la política que patim, també al país dels llestos que tot ho hauríem fet millor però desorientem la brúixola quan ens toca decidir. Per exemple, la regulació horària imposada a bars i restaurants només s'entén si busca desincentivar la clientela i buidar els establiments sense tancar-los (ni, per tant, indemnitzar-los). Catalunya és plena de treballadors de coll blanc que van a la feina de vuit a tres; surten de casa amb mitja queixalada al cos i esmorzen a quarts d'onze, però el Govern ha decidit que els bars tanquin a dos quarts de deu. Molts d'aquests empleats tenien per costum dinar en sortir de l'oficina, però vet aquí que a dos quarts de quatre el restaurant ha de ser buit. És només un aspecte de l'últim decret de mesures, que conté més de nou mil paraules i ocupa quinze pàgines del Diari Oficial, amb una exposició de motius de 2.300 paraules i 12.000 lletres, com ara set vegades aquest article. És el que passa quan tens les idees confoses: que necessites molt d'espai per no explicar-te.
