La Natura no és sàvia. No desitja, no pensa, no decideix. La Natura és el nom amb què designem una extens conjunt d'elements que ballen al so d'unes lleis físiques i químiques cada vegada més conegudes. Quan parlem d'ella com d'un ésser conscient, amb una voluntat central, ho fem a tall de metàfora, i és perillós agafar les metàfores al peu de la lletra. Pensar que una Mare Natura es lleva al matí i decideix venjar-se de la Humanitat pecadora enviant-nos un coronavirus és una manera de substituir els deus clàssics per una nova divinitat, ja que ens resulta poc acceptable l'absència d'un poder superior controlant els esdeveniments que determinen la vida i la mort.
Si la Natura tingués ànima i enteniment seria odiosa, perquè obliga els éssers vius a interrelacionar-se en termes d'extrema crueltat a través de la cadena tròfica, aquella en la qual tothom és devorador i devorat. Dins de cada espècie prosperen els que tenen més traça a alimentar-se i a retardar l'hora de convertir-se en aliment. D'altra banda, la selecció natural només elimina aquells defectes que impedeixen o limiten l'èxit reproductiu. Per què l'evolució no ens allibera de les xacres de la senilitat? Justament perquè apareixen quan l'individu ja ha contribuït a crear una nova generació.
Les combinatòries de la Natura han donat lloc a una espècie, la nostra, capaç de reflexionar sobre els fenòmens característics d'allò que som, investigar-los i anar-ne traient l'entrellat. Per aquesta banda cal admetre que som al·lucinants. I així sabem que una de les maneres com mata la covid-19 no consisteix en destruir totes les cèl·lules de la persona infectada, sinó en provocar-li una reacció exagerada de les seves pròpies defenses immunitàries, que acaben col·lapsant l'organisme. És com morir ofegat perquè els bombers s'han excedit amb l'aigua en apagar l'incendi d'una cuina. Si aquesta és la saviesa de la Natura, malament rai; ens haurem de refiar de la nostra, per imperfecta que sigui.
