Ens ho han fet saber des del moment que tenim l'ús de raó una mica evolucionat: el temps és relatiu, i el (pas del) temps tot ho relativitza. L'any que aviat tancarem serà, segurament, per a unes quantes generacions d'aquest primer món un dels millors exemples d'aquest mantra. El que estem vivint (patint), que molts -sortosament- no ho havíem viscut mai (ni res que s'hi apropés en impacte) ens està fent relativitzar moltes altres vivències i situacions a les que en altres moments donàvem molta importància i potser, fins i tot, tocs de dramatisme que ara ens semblen una menudesa. A més, hem hagut d'aprendre a relativitzar la importància d'activitats, costums i quotidianitats que fins fa deu mesos ens semblaven crucials, i als que la realitat d'una pandèmia ens ha obligat a renunciar, ni que sigui temporalment. Alhora, estic convençut (o almenys és el que desitgem) que d'aquí a no molt, aquest mateix pas del temps (amb vacunes i immunitat comunitària entremig) ens farà relativitzar tot el que ens ha aclaparat aquest 2020. Ho veurem amb uns altres ulls, passats pel sedàs del temps. Potser amb un to de certa èpica, però lliure del trasbals. Maldem cada dia perquè el temps ens passa, però alhora hi ha ocasions, com ara, que desitgem que passi el temps, perquè posi les coses a lloc. Certament, el temps és relatiu.
