Amb el cor

Els catalans, com a bons llatins, som gent de proximitat física. No tant com els italians, on alguns establiments mantenen viva la pràctica de la taula compartida entre desconeguts. M'hi he trobat a Milà, a Roma i a Florència, i la majoria de vegades ens hem limitat a una inclinació de cap digna d'un ascensor. A Florència hi ha una trattoria que col·loca la gent a mesura que arriba per completar taules de quatre; la penúltima vegada vaig coincidir amb un japonès que no va apartar la mirada de la bistecca d'un quilo, demanada malgrat els advertiments del cambrer. Se la va acabar per tossuderia, però va sortir congestionat i sense saludar ningú. Aquest pròleg només ve a tomb per constatar que el fet de compartir taula pot no significar absolutament res. Avui és un Nadal diferent perquè el jeroglífic de les prohibicions i les recomanacions no posa gens fàcil la cerimònia anual de l'àpat familiar. La sort és que el maleït coronavirus ens ha atacat en l'era de la informació, amb internet omnipresent i les videotrucades convertides en rutina. Potser no serem els de sempre a la taula de sempre, però res no ens ha d'impedir la comunicació -excepte, potser, una caiguda general del sistema: toquem fusta. I encara que no sigui ben bé el mateix, que no ho és, aquests dies de carrincloneria permesa i fins i tot encoratjada pot venir a tomb la nadala que va compondre fa dues dècades el guitarrista de Sopa de Cabra, Josep Thió, i que s'ha convertit en un clàssic amb llagrimeta. Diu que «és Nadal al meu cor quan somrius content de veure'm», encara que sigui gràcies a la webcam de l'ordinador. «És Nadal al teu cor quan somric content de veure't», mal m'apareguis al mòbil. I encara que falli el vers que parla d'abraçar-nos, és cert el final de la tornada: «I les llums de colors / m'il·luminen nit i dia, / les encens amb el somriure / quan em parles amb el cor». Bon Nadal.