Teresa Vall Palou és una de les pintores actuals amb un llenguatge més personal i fascinant. Ara s'exposa a la Fundació Vallpalou una mostra de la seva obra recent sota el títol Volva de pols. Cuca de llum. N'és comissària Pilar Parcerisas, una de les nostres personalitats culturals més sòlides i amb més projecció. A la seva presentació Parcerisas situa la trajectòria de Teresa Vall Palou en el marc de revolució pictòrica que des de Kandinski es rebel·la contra la representació de les aparences i va establir «una diferència entre el que era exterior i el que era interior a l'artista». L'art va deixar d'imitar la realitat i es va convertir en una aventura individual, on la intuïció i la dimensió espiritual de l'artista adquireixen una protagonisme decisiu. Teresa Vall Palou és una creadora polièdrica, que ha conreat la pintura, el gravat, l'escultura,..., sempre honesta amb ella mateixa i amb el públic, sempre inconformista, amb un anhel constant d'experimentació i de renovació. N'hi ha prou d'assenyalar en aquest aspecte la seva recent i impressionant exposició Suite de foc de peces creades amb la tècnica del raku amb un mateix fosc univers cromàtic. En canvi, a les composicions de Volva de pols. Cuca de llum la diversitat de colors té una importància crucial i es projecta sobre la tela, en una mena d'abstracció orgànica, en gotes de llum o en traços vigorosos que aixopluguen o esquincen. Les pintures de Volva de pols. Cuca de llum sovint produeixen una imatge de volum i moviment, de vida emergint del quadre, però hi conflueixen obres on predominen clarors gairebé aèries amb denses profunditats abissals. Les composicions ens colpeixen i ens captiven de vegades per la lleugeresa que recorda el moviment subtil de les volves fugaces, de vegades per la textura atapeïda d'uns blaus espessos, bituminosos. Els colors hi són del tot fonamentals per transmetre els estats d'ànims, les emocions de l'artista, però també hi assumeixen una condició alhora reflexiva i estètica. Ho fan, per exemple, quan l'autora desenvolupa formes visuals harmòniques que acullen serenament la nostra mirada i ens conviden a enlairar la ment com si contempléssim un camp ufanós, un jardí exuberant i lluminós. Però també ho fan quan Teresa Vall Palou desencadena davant dels nostres ulls esclats de colors que se superposen i s'agrupen en grumolls o es desfan o s'esfilagarsen. És impossible la indiferència davant de la pintura de Vall Palou, que sap tant d'abraçar i de ferir, que irromp davant nostre com un crit esfereït, com l'ombra d'una veu ancestral o com un cant joiós. L'exposició de Teresa Vall Palou dialoga, a més, amb una altra proposta interessantíssima, Màquines poètiques: Duchamp, Man Ray, Picabia, que inclou peces significatives d'aquestes figures claus per entendre el procés de transformació radical que ha sofert el concepte i l'experiència de l'art durant el segle XX.
