La política nostra de cada dia s'ajusta cada vegada més al que proposava aquell acudit de bascos: «Escolta, Patxi, ¿per a què vols dialogar, si podem resoldre la discrepància a hòsties?» Però, per desgràcia, res del que ens està passant és una broma. Resulta descoratjador repassar els enormes desafiaments que tenim pendents i comprovar com són utilitzats de munició contra l'adversari. És una evidència que des de la política -i no poc des del periodisme- es contamina tant l'ambient que aquesta cultura de l'odi ha arrelat entre tots nosaltres. Potser és que mai va marxar, però fins i tot no fa tant era més dissimulada. És igual el que es posi a l'abast: des de la pandèmia fins a l'eutanàsia, des dels impostos fins al salari mínim, la monarquia, el procés i la justícia, és clar -¡ai, els jutges amb ganes de manar a cop de sentència...!-, per arribar finalment al paroxisme: la utilització del Nadal com a argument de retret parlamentari, que és el que va fer Pablo Casado l'altre dia al Congrés. No crec que la seva intervenció fos només ridícula -que ho va ser-, sinó també molt perillosa pel tuf que desprenia parlar d'Espanya com a país cristià -que no ho diu la Constitució- i al·ludir altres confessions religioses. És clar que la pugna amb Vox no cessa. I la del PSOE amb Unides Podem, tampoc.
Sincerament, no recordo en quin moment algú va decidir que fer política consisteix a carregar els uns contra els altres, i no reconèixer a aquests altres ni la més mínima virtut. Però crec que ja hem arribat a un punt en el qual resulta imprescindible plantejar-se dues coses. Una, que Espanya com a sistema polític està en un dilema, a la vora del col·lapse; i d'aquí pot sorgir -tant de bo!- un model més evolucionat o una regressió en tota regla. La normalització del neofranquisme tampoc és cap broma. I dos, tant que ens fixem en els Estats Units, ¿no podríem reflexionar sobre com s'ha situat al caire de l'abisme amb el fenomen Trump? És un mirall diàfan en el qual mirar-nos. I si no aprenem d'això, no ens queixem després.
