Això s'acaba i és d'agrair perquè mai havíem estat tan perduts i tan lluny, perduts a Polònia. No envejo gens els guionistes del programa de «la nostra», que deuen haver observat ben acollonits com la realitat excedia cada vegada més la ficció; els que ens han ofert instants humorísticament brillants, ho tenen complicat per superar el llistí del vodevil nacional que els ha tocat ironitzar. Ja ho deia Voltaire que «la política és el camí perquè les persones sense principis es puguin dirigir a la gent sense memòria», la pega és que nosaltres en tenim i la legislatura polonesa ha estat una presa de pèl tan gran, que ja no sabem quins són els polítics de veritat i quins la paròdia.

Confesso que els darrers mesos l'he vist poques vegades, amb els telenotícies ja faig la quota de despropòsits delirants: Des del mandat popular, s'han rifat tot aquest temps sense aixecar la DUI i diuen que si guanyen els propers comicis ho faran, han cessat departaments sencers sense tocar la cadira del conseller, han muntat realitys on line estil «humor amarillo» on els concursants es maten per quatre engrunes mentre peten els servidors; han volgut dialogar amb tothom, fins i tot amb els que els han estomacat a tort i a dret, menys amb els propis companys de llit; i així tot, amb un parell d'ous i dues promeses de més.

Només he estat una vegada a Polònia, a la enlluernant ciutat de Cracòvia, i malgrat tenir al costat l'horror més gran de la història, el camp de concentració d'Auschwitz, són bona gent; ho han de ser, perquè si no encara no s'entén que no ens hagin posat una demanda per haver estat els responsables d'associar el seu nom al ridícul més espatarrant. La diferència més notable entre el Polònia de la tele tres i el que hem patit cada dia a peu de Parlament és que els primers són un gran equip i els segons, la pitjor versió del Sálvame de Luxe; però espereu que no ho hem vist tot, ens falta el gag final del 14-F.

El meu desig compartit per al proper any és que deixem enrere el Polònia que fa riure per no plorar, fem una sola maleta amb el més essencial i comencem a caminar cap a Ítaca. Segur que és el meu i el de tantes i tantes persones, que també pensen en els que han perdut un any essencial per construir el futur amb intel·ligència, però incomprensiblement han optat per fer-ho amb decadència. Ara mateix el que em fa més por és que davant el «ho tornarem a fer» convençut d'una majoria de la nació, ens trobem amb el «ho tornaran a fer» dels escollits, que ben poc ens han representat. Alcem la ratafia perquè uns i altres deixin de llançar-se pel cap el «sentit de país, solidaritat i responsabilitat», amb la mateixa vulgaritat que es tiraven els trastos el matrimoni Belén Esteban-Jesulín de Ubrique. Bon any?