Actualment ens trobem a cavall entre la segona i la tercera onades i a les portes d'un calendari de festes en perfecta sincronització amb els períodes de més poder infectiu del virus. El binomi de 6-7 dies entre Nadal i Cap d'Any i entre Cap d'Any i Reis sumat als 6-7 dies que tarda a aparèixer la simptomatologia derivada de la covid-19 ens porta a preveure un mes de gener molt complicat. Amb tot, l'inici de les vacunacions massives sembla que està al caure, i encara que ens repeteixin que la llum al final del túnel és a prop, aquesta seguirà estant lluny si no som capaços d'afrontar una altra pandèmia que assola casa nostra, la desigualtat social.
La veritat és que no importa com sigui d'eficaç un tractament o quin percentatge d'efectivitat presenti una vacuna, la recerca d'una solució per a la covid-19 purament biomèdica, sense tenir en compte els determinants socials de la malaltia, fracassarà. No ho dic jo, ho diu Richard Horton, redactor en cap de la prestigiosa revista The Lancet.
Durant aquests mesos hem pogut observar com la covid-19 interactua amb una varietat de condicions preexistents, com poden ser: la diabetis, càncer, problemes cardíacs, hipertensió, mala higiene bucal entre molts d'altres factors, i hem pogut veure també un impacte molt més gran en comunitats empobrides, de baixos ingressos i minories ètniques. En definitiva, hem vist com aquella gent que patia la desigualtat social inherent a aquest sistema, es contagiava més i presentava més complicacions.
Per capgirar aquesta situació cal entendre la crisi de salut que estem travessant des d'un marc conceptual més ampli que obri el camí per buscar solucions més adequades a la realitat social de la nostra població. És hora de canviar el paradigma, passar de gestionar una pandèmia a gestionar una sindèmia. El terme sindèmia (un neologisme que combina les paraules sinergia i pandèmia) no és nou. Va ser encunyat per l'antropòleg mèdic nord-americà Merrill Singer els anys 90 per explicar una situació en què «dos o més malalties interactuen de manera que causen un dany més gran que la simple suma d'aquestes dues malalties». Per frenar l'avanç i l'impacte del coronavirus és crucial posar atenció a les condicions socials que fan que certs grups siguin més vulnerables a la malaltia.
Les estratègies actuals han obviat la iniquitat en salut que pateixen les persones vulnerables i han mirat cap a una altra banda, però la realitat és tossuda i la covid i la desigualtat estructural en el si de les societats capitalistes tenen un efecte sinèrgic, on les conseqüències d'ambdues pandèmies lluny de ser una simple suma es multipliquen.
Un d'aquests exemples d'acarnissament de la covid en població vulnerable la trobem aquí a Manresa. Durant els cribratges massius fets a la població de la ciutat vam poder observar com, en les dues ocasions que s'han portat a terme, el percentatge d'infectats estava al voltant de l'1%, mentre que quan s'han fet cribratges selectius a població vulnerable aquest percentatge s'ha disparat fins al 3,5%. En altres paraules, 1 de cada 28 persones vulnerables té la covid-19, mentre que la relació amb el total de la població de Manresa és 1 de cada 100.
Ara és més necessari que mai que dissenyem polítiques i programes per revertir aquestes profundes desigualtats socials. O acompanyem les polítiques de vacunació massiva d'un pla de xoc contra la pobresa que tracti d'arrel les desigualtats en habitatge, educació, treball, alimentació, accés a la sanitat i medi ambient, o mai estarem suficientment blindats contra la covid-19.
