Conversa entre dos amics que esperen torn a la botiga, feia mesos que no es veien, surt el monotema: com estàs, tots bé, quin any que portem, a veure la vacuna, quin paperot els polítics. I van a parar on van a parar els homes i les dones de bé: recordes aquell primer partit de la Bundesliga, quan va tornar el futbol? Mai abans un Borussia Dortmund-Schalke 04 haurà tingut tant seguiment fora d'Alemanya com el que va reobrir les portes dels estadis fa més de mig any. La pandèmia ha estat letal per a milers de persones i un malson horrible per als qui han perdut estalvis, negocis i ingressos. I òbviament entre aquests no hi ha els esportistes d'elit, però tampoc les estrelles de les altres disciplines de la indústria de l'entreteniment.
En aquells dies de primavera robada, quan va tornar a rodar la pilota, van sortir els il·luminats de torn recordant-nos que s'havia demostrat que es pot viure sense futbol. Aquella superioritat moral llefiscosa i pudent. És clar que es pot viure sense futbol. I sense música, llibres, teatre, cinema, televisió, videojocs, vacances, sardanes i ressaques, sense anar a buscar bolets, fer unes tapes amb els col·legues, passar la tarda al centre comercial o pujar la pica d'Estats.
Un dels amics recorda que es va asseure al sofà a veure el partit amb el seu fill, un punt emocionats i tot: el futbol, després de setmanes d'enclaustrament, els va donar un altre motiu per fer-la petar i oblidar per una estona que estaven vivint una distòpia en primera persona. És clar, es pot viure sense futbol, però si de cas ho deixem per a una altra vida.
