La troballa recent al jaciment de Pompeia dels cossos de dos homes, el d'un noble i el del seu esclau, sorpresos pel Vesuvi l'any 79, obre un interessant interrogant. L'erupció del volcà va tenir dos grans episodis. El primer va començar el 22 d'octubre i va acabar el 23 amb rius de lava i pedres disparades com projectils. El segon, el que va atrapar els dos homes igual que centenars de persones més va tenir lloc l'endemà, dia 24. Per què tanta gent encara era allà? Per què no van fugir?

L'espècie humana sol viure absorbida en el seu present i, tot i saber que té un passat, només se'l mira de reüll. Ens oblidem que tota civilització i societat tenen un principi i un final, que la història avança cremant etapes, i considerem el nostre modus vivendi quelcom perenne, inalterable. Som -ens creiem- intocables. Com ara, que tot i tenir al davant una pandèmia que podria suposar un canvi radical en la nostra forma de vida, un gir de full històric, la principal preocupació a occident continua essent saber a quina hora es pot anar al bar a fer el cafè. Que la vida post covid-19 torni a ser com abans ningú ho pot prometre. Enlloc hi ha res escrit. I 1,7 milions de morts a tot el món ens haurien de fer reflexionar més profundament sobre el paper que està jugant cadascú en aquesta pàgina de la història.