Per cada persona que els últims anys ha participat en la festa de les dotze campanades a l'avinguda Maria Cristina de Barcelona, deu persones l'han presenciat a TV3. Una desproporció que empal·lideix quan es compara amb la que (abans del virus) s'establia entre els presents a la madrilenya Puerta del Sol i els milions que seguien el batall del seu rellotge per les diferents emissores connectades amb el quilòmetre zero de les carreteres radials. Com aquestes vies designades amb xifres romanes -N-I, N-II...-, les grans cadenes s'uneixen en l'adoració de les busques madrilenyes. Espanya renova la submissió als dictats de la capital cada principi d'any aplegant-se quasi unànime a l'entorn de la retransmissió, amb una falsa pluralitat que canvia l'accessori mentre el fonamental roman incòlume. El fonamental és que el centre de Madrid marqui l'hora de totes les autonomies, i l'accessori són les diferents parelles de presentadors que amenitzen els minuts previs. D'aquí se'n dedueix fàcilment la importància política del lideratge assolit a Catalunya per TV3 en aquest compromís anual, ja que implica desconnectar del corrent general espanyol i dotar-se d'un referent propi en un espai certament simbòlic. Estem en presència d'una estructura d'Estat, perquè no és el mateix començar l'any ennuegant-nos al ritme d'unes campanes de la vila de l'os i arboç que al d'unes de catalanes, per molt que sonin al mateix temps per allò de la unitat de destí en la franja horària. De fet, a cap de les dues ciutats no és realment mitjanit, perquè a les dotze del rellotge oficial són les onze hores astronòmiques als Monegres, sis minuts més tard a Barcelona i vint-i-set minuts més aviat a Madrid. La culpa és dels ferrocarrils, que per complir els horaris van obligar a sincronitzar els rellotges de tot el territori. Però si es tracta d'una estructura d'Estat, ¿no valdria la pena independitzar les campanades catalanes de l'hora oficial espanyola? Reflexionem-hi.
