Quan es va començar a construir la Seu de Manresa, Catalunya anava tan bé que qualsevol hauria dit que aquell petit país, que liderava una corona compartida, havia de continuar sent, pels segles dels segles, un dels jugadors al tauler d'Europa, com ho havia estat durant els tres anteriors. Tenia en contra la situació geogràfica, just al mig del pas entre les poderoses Castella i França, i també una demografia molt dèbil, però tot indicava que Catalunya aniria fent camí en paral·lel als seus veïns, més o menys ferma i sobirana. A l'hora de la veritat, no va ser així: el 1333, una crisi agrària més funesta del que era habitual va començar una espiral de desgràcies que van convertir Catalunya en una presa fàcil que va acabar sent absorbida el XVIII. Des del 1333, va ser un no parar: el 1348 va arribar la pesta negra, amb nombrosos rebrots posteriors, i el segle següent va ser de guerra civil constant i generalitzada. Els manresans que van estrenar la Seu, a mitjan XIV, ja tenien identificat que alguna cosa havia canviat el 1333. Li van dir lo mal any primer. Ara que som en un any bíblicament dolent, amb pesta i patiment, som una mica com aquells ciutadans medievals temorosos i famolencs. El nostre desig suprem és, simplement, que lo mal any del 2020 no sigui el primer, sinó el darrer. Hi ha motius per confiar-hi. Però segur-segur no és.
