El cèlebre polític Jordi Pesarrodona va ser a la taula petitòria de signatures de Junts per Catalunya a Berga. La seva presència allà, amb una estètica més pròpia de la CUP, evocava transfuguisme de nova generació. Se'l va veure entre l'alcaldessa de Vic, Anna Erra, i un regidor de Bagà, ara no adscrit, abans convergent, interventor del PDeCAT a les darreres eleccions (europees) i sembla que finalment «juntista». Tornant al santjoanenc, d'ERC de «tota la vida», va aconseguir un destacable tretzè lloc a les primàries-secundàries de la nova formació de Puigdemont, les de l'anomenada «segona urna». D'entrada, els seus mèrits cal buscar-los en la fama, assolida quan es va mostrar amb un nas vermell de pallasso al costat d'un guàrdia civil o quan el van picar l'1-O a la porta d'una escola. Tot plegat li havia de permetre anar a una plaça de sortida segura per ser diputat a les properes eleccions del febrer. Va quedar immediatament per sota de la diputada Aurora Madaula, per sobre del sallentí David Saldoni i molt per damunt d'històrics de la política (i també del canvi de sigles) com Ferran Mascarell. En el seu cas del PSC a la Convergència del president Mas. La celebritat premia més davant de la trajectòria o les capacitats professionals.

En tot l'àmbit de Catalunya, acabem de conèixer la fuga de Lorena Roldán de Ciutadans. Ella va començar amb una participació a l'independentista Via Catalana i acaba a les files del PP. Toni Comín, fill d'un mitificat comunista catòlic, fou diputat socialista, conseller de Sanitat per ERC fins al 155 i ara encaixat al nucli dur de Waterloo. Quan Ernest Maragall deixava el PSC per anar al partit de Junqueras, regidors socialistes de Berga es passaven en bloc a aquesta formació política. Van ser «acusats» per la CUP local de ser del PSOE. Ara faran un govern de coalició nítidament sobiranista.

No fa tant, el canvi de formació era una raresa i una traïció. Actualment, semblen fitxatges de jugadors dels equips de futbol. Com a màxim els aficionats-militants fan una mica de soroll a les xarxes. I en les organitzacions receptores, als trànsfugues se'ls acull quasi com Figo fou rebut al Reial Madrid, són tractats de fills pròdigs i amb grans ovacions. Abans, els independents o simpatitzants es captaven entre catedràtics i doctors, ara són personatges populars amb escasses àncores ideològiques o model de societat conegut. Apareixen corredores com Núria Picas a la posició dotzena (de nou diputada segura) a la candidatura d'ERC mentre la delegada de la Generalitat Alba Camps ha caigut del 19 al 20, a la frontera entre ser-hi o no ser-hi. També semblava postular-se en Joan Bonanit amb Junts per Catalunya, el cas de transvasament de militants més massiu en la història de Catalunya. Entre tot aquest corriment de posicions, al final Pesarrodona acaba diluït a l'irrellevant lloc 33. Saldoni, pes pesant a l'aparell, el supera al 19 i Madaula, de l'entorn de Borràs, serà al 10. Podria ser la primera consellera que explica alguna vinculació amb el Berguedà.