El dia de Sant Esteve l'alcalde publicava un tuit, amb quatre fotos precioses, «Passejada pel parc del Cardener. Quina meravella!». El vaig respondre, sense entrar en el fons, que amb una mica de gràcia del pont de Sant Francesc al Pont Vell guanyaríem molt d'espai. Immediatament vaig tenir la resposta vers els diners invertits i pressupostats. Veient que no entenia el que li deia hi vaig afegir: «no és una qüestió d'euros. És un tema conceptual. En el tema del riu, al seu pas per la ciutat, els conservacionistes sempre s'han imposat als naturalistes. Per això no l'hem integrat al paisatge urbà».
Aprofitant que per fi La Carpa del Riu desapareixerà, ha arribat el moment de tornar a tenir un debat seriós sobre el riu i la ciutat. Al principi dels noranta del segle passat a Manresa vam tenir el debat sobre la canalització del riu, -d'aquella època són les canalitzacions del Segre a Lleida i del tram final del Besòs- fins al punt que en Francesc de Puig va presentar un estudi fet per l'enginyer Ganyet, el mateix que havia fet el parc del Segre a la Seu, per fer-hi una zona de ràfting. Aquest debat el van guanyar els conservacionistes per golejada, majoritaris en el món ecologista, i des de llavors el riu, al seu pas per Manresa, desapareix. Els naturalistes no vam voler obrir un altre cop el debat quan al segon quinquenni de la dècada naixia a Manresa el concepte de l'Anella Verda, primer liderat per Magí Mas i després per Montse Selga, molt possiblement ho haguéssim espatllat tot. El fet és que Manresa és, sens dubte, una de les ciutats que té conceptualment millor resolt el sòl periurbà (el sòl no urbanitzable que l'envolta)
Avui l'Anella Verda no corre perill, i ningú podrà aprofitar el debat per fer-la desaparèixer. Els manresans se l'han fet seva i és motiu d'orgull ciutadà, aquest confinament ha quedat més que demostrat que ja és irreversible i que el que cal és millorar-la, mimar-la, en els punts crítics que encara són febles.
Els naturalistes o antropocèntrics tenim les nostres arrels en el renaixement on l' home era considerat el centre de l' univers, «la natura és important perquè existeixo per gaudir-la». Els conservacionistes o ecocèntrics nascuts a la segona meitat del segle XX consideren que «els ecosistemes i les espècies estan per sobre de l'individu». Aquests últims són els coneguts com a ecologistes radicals, que tant de bé han fet a la política, tot i alguns disbarats, però que avui han quedat desbordats davant de la presa de consciència del conjunt de la societat de la necessitat d'un planeta sostenible.
Ara ja podem fer-nos la pregunta, com és possible que el parc del Cardener, un parc urbà de més de cinc quilòmetres, que va des de la rotonda coneguda com «de la Petrocat» fins a la desembocadura de la riera de Rajadell, a Can Poc Oli, en la immensa majoria del seu trajecte no es veu l'aigua. Un parc fluvial que no es veu l'aigua? És un contrasentit, no? Per als conservacionistes, no, per a ells són més importants les canyes de tomaquera (per cert, espècie invasora) i les bardisses que el gaudir del mateix riu. Només així s'explica per què Manresa no ha integrat el riu al paisatge urbà.
No tot són euros, és una qüestió de concepte. Amb pocs diners, tot i que cinc quilòmetres són molts metres, es podria descobrir una meravella amagada. Treure canyes i esbarzers no és gaire costós i descobriríem una nova visió, molt més bonica, del parc del Cardener. Aleshores sí que tindríem un parc fluvial. Ha arribat l'hora que Manresa sigui naturalista!
