El desembre del 1930 Pau Vila publicava a La Publicitat un article amb aquest títol, La resistència de Gósol. Hi explicava les seves impressions l'endemà de la Fira de Tots Sants, quan hi arribà procedent de Tuixén. Tot el que explica el geògraf, mestre de mestres, és interessant. Per a la gent de Gósol era normal.

Vila explica que la fira té molta anomenada i que s'escau en un dia oportú perquè si apleguen els que han engreixat el bestiar i se'l venen per treure's boques de casa; que hi compren els que han fet molta palla o han recollit força herba. S'hi venen les ovelles velles que en aquestes zones de muntanya ja no crien i que a la terra baixa poden fer-ho abans d'engreixar-se per a l'escorxador. Saviesa, coneixement, sentit comú.

A la fira d'aquell 1930 s'hi van aplegar 600 vaques, 400 xais, 350 porcs, i 50 ases, portats pels gosolans de diferents pobles muntanyencs i per muntanyencs que arriben a Gósol per vendre-hi. Especialització. Li van reconèixer -discrets els gosolans- transaccions per valor de mig milió de pessetes d'aquell any. Prudència. Una mitjana de mil pessetes per cadascun dels 500 habitants d'aleshores. Paraula donada, pagament en efectiu, diners a la butxaca - sense bancs, sense targetes de crèdit, sense monopolis bancaris.

Enclavats enmig de les muntanyes, a més de 1.400 m d'altitud, en un clima dur i amb una terra pobra, els gosolans s'havien espavilat a fer de ramaders, a plantar boníssimes patates. Qualitat. Però com que amb bestiar i patates no n'hi havia prou per a tots, molts van haver d'anar a terres més planes. Del milers d'habitats que hi vivien el 1860, el 1930 només en quedaven la meitat. Emigració.

Primer van marxar els cabalers, després les famílies de casa bona; es van quedar els hereus de casa mitjana, els vells, les dones i les criatures. I les noies, si no són pubilles, també marxaven. Avui, a final del 2020, hi són censats menys de la meitat d'aquella meitat, uns dos-cents.

La gent de Gósol, segons Vila, tenen arrels més fondes que altres pirinencs. Van deixar el poble vell per fer-ne un de nou al pla, entre la Clota i la Llacuna, a mitjan del dinou, una mostra que el geògraf qualifica com «una manifestació de la voluntat de viure». Persistència.

Adaptant-se als canvis per poder continuar fent negocis a temporades; segons quines qualificats de contraban. Sempre resiliència. Primer cap al Pallars i la Ribagorça, on al s. XVIII es guanyaven la vida estancant i cardant la llana; després fent d'esquiladors a la Cerdanya, l'Alt Urgell i Andorra, en temps de guerres del XIX. Sempre aprofitant aquestes feines per obrir els ulls i les orelles, per treballar amb vista, amb expectatives, amb esperit d'innovació, i fer, sobretot, de negociants de bestiar, una especialitat en la qual excel·lien. Talent.

Vila diu: «Ja d'anys, la gent de la Vall d'Aran deia gosolà a tot home que vestia llarga brusa ramadera. Negociants, paraires, esquiladors han atemperat, doncs, l'èxode muntanyenc a Gósol».

A mi m'agrada aquesta gent de Gósol. Una lliçó que haurien d'aprofitar per superar aquests temps difícils.