En una sola setmana, el discurs de Nadal de Felip de Borbó s'ha fet vell. El seu protagonista deu respirar tranquil veient que aquell simulacre de discurs nadalenc només es va comentar durant dos o tres dies. De fet el seu sermó, dedicat sobretot a la pandèmia i a quatre tòpics habituals, no farà gaire història. I a més no va tenir temps per parlar d'allò que s'esperava: ni de la corrupció que fa anys que afecta la monarquia ni per desmarcar-se de les cartes que havia rebut de militars d'extrema dreta. Tot això ni esmentar-ho, perquè devia pensar que era massa complicat i que la gent no ho entendria. Però com era d'esperar, després del discurs van sorgir d'immediat els elogis mediàtics dels defensors de l'establishment i de la reialesa: «Un gran discurso digno de un gran rey», «Felipe VI refuerza su autoridad», «Para eso sirve un rey: para ser el primero en la defensa de un sistema de convivencia», etc. Al costat, evidentment, de les crítiques dels que deien que havia estat un discurs buit de contingut, del tot prescindible i ben lluny del que hauria d'haver fet un governant democràtic. Segur que el lector aviat va decidir amb quina opinió es quedava.

De cara al 2021 és moment de plantejar interrogants. S'acabarà reformant o eliminant el delicte de sedició del codi penal? Es decretarà alguna vegada l'amnistia o es concedirà un indult als encausats pel referèndum de l'1 d'Octubre? Es tornarà a reunir algun dia la taula de diàleg entre el Govern de la Generalitat i l'Estat? Les promeses de Pedro Sánchez tenen una característica en comú: s'allarguen d'una manera exasperant. La seva habilitat dialèctica serveix només els seus interessos, i ja som en temps de descompte en molts dels compromisos que ha anat adquirint. És clar que sempre hi ha algú que recorda que pitjor seria negociar amb PP, Ciutadans i Vox, tot i que cal no oblidar que el PSOE també és un partit que ha defensat sempre el règim del 78 i que, per tant, no promourà la república ni el dret a l'autodeterminació. Però és segur que després de les eleccions del 14 de febrer, l'independentisme català haurà de seguir negociant amb Pedro Sánchez. Això sí, sense refiar-se'n gens. I sense amoïnar-se per la presentació de candidats sorpresa com Salvador Illa, que només demostren que els pronòstics electorals no els eren gaire favorables.

Tot i això, el resultat de les properes eleccions pot ser molt important, sobretot si s'aconsegueixen dos objectius inèdits. D'una banda, que els partits independentistes superin en conjunt el 50% del vots. I, d'altra banda, que, conscients de la magnitud d'aquest fet, s'acabi pactant un front comú i uns acords bàsics de cara a la independència. Amb majoria, unitat i un pla pactat, el 2021 podria ser un gran any en què s'arribessin a superar dues pandèmies: la del coronavirus i la de la manca constant d'unitat de l'independentisme. Si fos així, la negociació amb el PSOE i la difusió internacional del procés ja es plantejarien amb tota una altra perspectiva. I la independència, també.