Hom arriba a la falda del mont Parnàs, no creient en més déus dels necessaris, després d'haver passat tres hores en un autobús atrotinat, ascendint carreteres esquerdades i estretes croades per rius violents i, de sobte, es troba superat per la força que inspira el lloc. Val la pena qualsevol intent d'emular l'Antiguitat, per molt desesperat que sembli. El viatger que posa un peu a Delfos sap que aquella terra és diferent de les altres. Un es passa la vida sencera llegint filosofia, aspirant a convertir-se en un ser racional que no es deixi portar per les emocions humanes, tan mundanes, però li basten dos passos entre el bosc, amb les columnes del temple d'Apol·lo emergint de la pedra, per sentir-se feble i derrotat. L'home que visita Delfos reconeix que aquell lloc està tocat per un misteri diví. I no hi ha gaires llocs així en el món. Allí la naturalesa sosté una teocràcia de déus antics però vius. Regna el silenci.
Perquè Delfos és superior a qualsevol experiència que un pugui experimentar a Grècia. És un temps anterior a l'hel·lè. Homer ja parlava del magnetisme del santuari. En un món tan fragmentat com va ser el grec clàssic, tots els homes trobaven a Delfos un símbol d'identitat que els unia. Allí hi anava el governant abans d'emprendre una votació decisiva en l'assemblea i el rei quan mirava cap a Orient amb la idea de derrotar els perses. També hi acudia l'esclau, el pare preocupat pel casament de la filla, el magistrat i comerciant. El santuari més famós de l'Antiguitat proporcionava resposta de tota índole. La pítia parlava en un idioma ocult que el pelegrí havia de desxifrar. Ella traduïa a llenguatge humà la voluntat dels déus. Mil·lennis després, el viatger arriba al temple d'Apol·lo i troba una inscripció, com si el temps no hagués consumit les velles pedres: «Coneix-te a tu mateix». Tantes biblioteques recorregudes i tants viatges per l'ample món i heus aquí la resposta que tothom cerca.
És un dia plujós. Delfos ens rep sense paraigua però amb la terra molla. Reverdeix la molsa adherida al marbre i les columnes que queden dempeus brillen amb una força líquida. La millor manera d'arribar al santuari si no es disposa de mitjans és a través de Pausanias i la guia de viatges que va escriure en el segle II. En aquestes dates, Delfos ja havia perdut importància. El món feia segles que mirava cap a Roma, però encara quedaven déus disposats a mantenir viu el lloc. Aquesta és la sensació que tenim en albirar el tolos o temple circular. A penes queden tres columnes dretes, sostenint el que un dia va ser un fris amb relleus d'amazones. Suficient per al viatger. L'efecte d'unes ruïnes és més poderós que l'esplendor d'un temple. És una cosa fàcil de demostrar. En els buits s'amaga la bellesa. No és agosarat afirmar que Delfos conserva la seva força tel·lúrica precisament perquè el santuari s'ha convertit en un conjunt de ruïnes. El viatger camina per elles, es deté i les examina, escrutant la vida que van tenir, preguntant-se els sentiments que van despertar en viatgers antics, i arribarà a la conclusió que encara respira a l'interior de la terra un halo de vida. Una comunicació que, com en els dies de les píties, es manté entre el visitant i les ruïnes.
Delfos està enfilat al mont de Parnàs i, com és propi dels llocs de culte, és de difícil accés. Cal estar preparat físicament per ascendir les seves rampes. I encara més en un dia de pluja. Conforme s'ascendeix, el camí es converteix en una pista vertical. Deixem a un costat el tresor d'Atenes, on els seus ciutadans guardaven els exvots i ofrenes a Apol·lo. Hi havia un tresor per a cada ciutat grega. En el punt més alt del lloc arqueològic trobem un teatre. Els grecs eren únics per compaginar la tragèdia i la vida. Què és sinó la revelació de la pítia? Els espectadors reclamaven la mort dels tirans sobre les taules per tornar a les seves ciutats i servir homenatge al tirà que li reclamava els seus impostos. El teatre era un món possible. Una revenja a la impotència. I Delfos, centre de l'univers grec, representava el paper de l'eternitat.
No va haver-hi viatger a l'Antiguitat que no inclinés els seus genolls davant el temple d'Apol·lo. Ara que la pluja referma, em sento part d'una tradició. Ja no existeixen Anaximandros, ni Clístenes ni Temòstenes ni Alcibíades. Ara els viatgers de totes les nacions prenen avions, vaixells i trens per detenir-se davant de l'ombra d'Apol·lo. El temple és un esquelet prehistòric. Sembla que el vent l'ha arrasat. El turista el mira amb espant, es deté a penes un parell de minuts i continua el seu viatge. L'observa com qui té davant la carta d'un bar. Jo busco una pedra i em quedo extasiat. El silenci va i ve. Intento escoltar el ressò de la pítia. Una mica d'ella ha de quedar enterrat en aquesta terra verda i humida. Un deixant que confereix a Apol·lo el poder de recordar-nos que som humans. «Coneix-te a tu mateix». I el cel comença a tronar damunt del mont Parnàs.
