Ja és aquí, el nou any acabat d'estrenar i que per a Manresa ha nascut marcat per les circumstàncies. El 2021 hauria de ser l'inici del compte enrere, l'avantsala de l'esperat i idolatrat 2022, una data que des de fa una dècada ens han estat venent com el renaixement de la ciutat, una aposta estratègica -i cito literalment-, transversal i participativa per celebrar els cinc-cents anys de l'arribada de sant Ignasi de Loiola, per una ciutat més sostenible, potenciant el llegat original i els valors ignasians.

Creure que la grandiloqüència del discurs es podrà assolir en els propers dotze mesos és massa optimista, fins i tot per als no afectats del tradicional conservadorisme manresà; tot pinta que ens quedarem per vestir el sant, tret d'alguna lloable iniciativa de profundes conviccions espirituals més que no pas terrenals i, sobretot, materials i econòmiques. Ens preparem per a grans obres com el soterrament del tren de Manresa Alta a la plaça d'Espanya, la connexió entre la carretera de Vic i els Trullols, la construcció del mausoleu de vidre per a la delegació de la Generalitat als antics jutjats, o la finalització del gran museu del Barroc; obres que no santifiquen la memòria de l'il·lustre visitant i que, encara que ho intentin, no cola afegir-les a la llista dels promotors del vint-i-dos, que potser haurien d'haver fet algun dels cursets per aprendre el lideratge inspirat en l'espiritualitat ignasiana.

No tot és culpa del govern municipal, perquè, no ens enganyem, a la Manresa del segle XXI li encaixa a la perfecció aquella frase d'en Zygmunt Bauman que diu: La nostra societat no és una fabrica de solidaritat, és una fabrica de desconfiança i competència. Vaja, que li falten Medicis i li sobren mediocres il·luminats.

L'únic as que queda a la màniga és la visita del papa Francesc, que si al final fa llufa, sempre podran dir que la situació actual ho ha posat molt difícil i ha fet alterar agendes, resumint: salvats per la pandèmia. Tenim pràctica en això de remuntar gestions nefastes amb visites mediàtiques i, si no, salvant la categoria dels personatges, que els ho demanin als de la UBIC del 2008, que van fer servir els prínceps Felip i Letícia per justificar una era d'immobilisme amb un dinar on tot el ferro, fins i tot el republicà, va vestir les millors gales per llepar el cul als coronats, i es van fer fotos que ara molts voldrien esborrar.

Ni la carta als Reis ens farà atrapar un projecte que no ha arrelat, ni s'ha gestionat amb habilitat, ni ha tingut cap interès de ser recolzat pels agents socials de pes, que hi podrien haver abocat el sac, però s'han estimat més conservar-lo ben lligat.

El camí cap al que havia de ser un gran castell de focs té pinta d'acabar amb una petita traca sense mocador. Bon any!