El 5 de novembre del 2019 bufava un vent molest al Camp Nou. Hi havia partit en horari de tarda contra l'Slavia de Praga corresponent a la fase de grups de la Lliga de Campions i aquell Barça, que ja presagiava el desastre final del 2-8 de Lisboa, va empatar aquell dia a zero gols contra el conjunt txec. Després de perdre el dissabte anterior al camp del Llevant en una segona part indecent, l'equip va ser incapaç de derrotar els centreuropeus i va haver d'ajornar la classificació matemàtica per als vuitens de final. El que no sabíem, aleshores, era que la tornada d'aquella primera eliminatòria (va tocar el Nàpols) s'acabaria jugant amb l'estadi buit, ja en plena pandèmia.
Aquella tarda, dèiem, feia vent. Una jove estrangera, acompanyada del seu xicot, lluïa samarreta de tirants. Potser enganyada per la promesa del bon temps, tot i la tardor, va anar a veure el partit amb la il·lusió del turista que inclou el Camp Nou a la seva agenda. La noia va passar fred, però segur que encara explica l'experiència de veure Messi, Piqué i Griezmann en directe a l'imponent coliseu blaugrana.
D'un temps ençà, i amb la ciutat convertida en un pol d'atracció turística, a l'estadi barcelonista hi ha milers de visitants que aprofiten la deserció del soci de molts partits que ja no l'atrauen. Ara, però, no hi ha ni aficionats i penyistes de tota la vida ni turistes amb les butxaques plenes per salvar el negoci. Amb els diners de la televisió que dicta horaris infames no n'hi ha prou i resulta que la gent és necessària. Una de tantes paradoxes que ha revelat el virus maleït.
