07 de gener de 2021
07.01.2021
Regió7

Mentir, un mal símptoma

06.01.2021 | 23:34
Mentir, un mal símptoma

Els darrers dies del 2020 han servit per posar en evidència que es pot mentir amb tota la naturalitat del món, sense que als mentiders se li alterin ni la pressió arterial, ni el ritme cardíac. Superarien qualsevol prova del polígraf o màquina de la veritat. Amb tota la fredor del món, sense que cap moviment muscular els delatés, Sánchez, Iceta i Illa van ser capaços de negar que l'encara ministre de Sanitat seria el candidat dels socialistes a presidir la Generalitat quan, en realitat, la decisió ja estava presa. Aquest és la darrera demostració que la mentida s'ha instal·lat en el dia a dia de la vida política, un segment de la societat que hauria de ser exemplar.

Haver mentit sobre qui seria o no el candidat no és el més preocupant. El que inquieta és que, aquests i molts altres polítics, no ens diuen la veritat sistemàticament. No hi ha res pitjor que haguem de desconfiar de forma continuada d'aquells que ens manen i que han de comandar vaixells quan la mar és plana, però també quan hi ha temporal, com passa actualment amb la pandèmia. Si és cert que els polítics són el reflex de la societat, toca repensar-nos com a col·lectivitat i decidir quina és l'escala de valors que volem tenir com a referents.

Tothom sap que de mentides n'hi ha de molts tipus, la més habitual, és la pietosa, la que porta menys carrega de maldat. La que ens porta a dir, que es va de tard, que ja som a mig camí quan encara no hem sortit de casa. Sabem que mentir és consubstancial al gènere humà i que no minimitzarem aquesta plaga si els líders polítics i socials no esdevenen també líders en ètica. La invasió i guerra de l'Iraq, promoguda per George Busch, amb la complicitat d'Aznar i Blair es va fonamentar amb la mentida que Saddam Hussein tenia armes biològiques i químiques de destrucció massiva. Van passar els anys, hi van haver centenars de milers de morts, i mai es va poder demostrar que existís aquest arsenal.

Un estudi de la Universitat de Michigan ens diu que, de mitjana, cada persona diem 1,6 mentides per dia. Només un 5% de la població diu no haver-ho fet mai, la qual cosa aparenta ser un autoengany. Les xarxes socials afavoreixen que les mentides s'escampin amb rapidesa i que, massa sovint, costi discernir que és una mentida o fake, com es vulgui, d'una veritat. Trump s'ha caracteritzat per ser un dels grans líders mundials de les fake. Haver-se passat de la ratlla de mentides i de vanitat li ha passat factura. La societat americana li ha dit, majoritàriament, que ja n'hi havia prou.

Trump i d'altres personatges per l'estil formarien part del que se'n diu patologia compulsiva, un trastorn que l'han de tractar professionals de la salut mental. Convertir la mentida en un hàbit és un problema greu. Els polítics ens tenien acostumats al món de les promeses incomplertes, un mal costum que tenim assumit. Sabem que quan es redacta un programa electoral s'entra en un àmbit semblant al de la fabulació, en el qual qualsevol cosa és possible, per impossible que sigui. El que, a molts encara ens costa de digerir, són mentides, com les del darrer episodi de Sánchez, Iceta i Illa, sense un tancament de parpella de més. Un mal símptoma.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.