La imatge que acompanya aquest article mostra l'interior del memorial a les víctimes del Genocidi d'Armènia, a la capital, Erevan. Davant d'aquesta eterna flama envoltada de flors, visitants fórem fa uns anys, immersos en una silenciosa simfonia de continguts sospirs armenis i respectuosa solemnitat nostra.

En aquest commovedor reducte cada any pel 24 d'abril s'hi commemora el què succeí en idèntica data del 1915 quan l'mperiaIista i musulmà estat turc, en el decurs de la Primera Guerra Mundial, inicià la cruel i sistemàtica massacre del poble armeni que causà la mort de 1.300.000 ciutadans.

Salvant pures diferències quantitatives, aquest abominable genocidi constitueix, conjuntament amb el també planificat extermini de 6 milions de jueus per l'Alemanya nazi a la Segona Guerra Mundial, les dues pàgines moralment més vergonyoses i abominables de la història de la civilització contemporània.

Armènia, la petita i mil·lenària nació sud-caucàsica, esdevingué estat independent l'any 1991 mitjançant referèndum subseqüent a la desfeta de la URSS. De superfície equivalent a la de Catalunya, té tres milions d'habitants. Amb profunda identitat històrica i nacional com també idiomàtica, amb un alfabet ben propi.

L'any 301 fou el primer país del món en declarar-se oficialment cristià, amb una ortodòxia exclusiva i fidelment mantinguda fins avui. I com a icona paisatgística inconfusible, el Mont Ararat, injustament incorporat a l'altra banda de la frontera turca, i que guarda encara oculta a les entranyes l'Arca de Noè.

El govern turc segueix negant cínicament la realitat de l'execrable genocidi armeni qualificant-lo de pura incidència bèl·lica. Tot i que ha estat denunciat per alguns estats europeus, no ho han fet gran majoria dels governs "democràtics" de la comunitat internacional que, per espuris interessos polítics o econòmics, no han tingut la gosadia d'encarar-se a Turquia i defensar, com calia, una nació pacífica i màrtir que per a ells resulta ser secundària i negligible.

I per major infortuni, el passat any 2020 acaba de produir-se per obra i desgràcia del veí estat musulmà d'Azerbaidjan amb el decisiu ajut de la Turquia de sempre, la sagnant ocupació de la meitat de la regió de Nagorno Karabaj majoritàriament poblada per armenis que han hagut de fugir-ne cap a la pàtria dels avis, veient lluitar i morir el seu jovent en la defensa i destruïdes les esglésies, joies del patrimoni arquitectònic universal, que no ha pogut salvar la UNESCO.

I quan les forces invasores de l'Azerbaijan, davant les d'Armènia més febles i exhaurides, s'apropen a les portes d'Estepanakert, com a preludi d'un triomf final, vet aquí que apareix Rússia, com a àrbitre de la més dubtosa imparcialitat, liderant l'alto el foc el 10 de novembre. D'aquest esdeveniment cal fàcilment preveure'n una fatal i definitiva neteja d'armenis de tot l'Alt Karabaj. Resumint-ho al verb romàntic de Schiller: "Ni el més pacífic poble pot mantenir-se en pau quan la seva presència incomoda el veí malvat".