Ho diu un personatge de la pel·lícula Cabaret, tot parlant dels nazis emergents (cito de memòria): «Ara ens van bé per frenar els comunistes, i quan calgui ja ens en desfarem». Naturalment, quan el guionista va escriure aquest passatge tothom sabia com havien anat les coses: l'instrument va assaltar el poder i va manar també sobre els seus mentors. Les horroroses conseqüències apareixen als llibres d'Història.
Els darrers dies hem vist com mentors i escolans de Donald Trump maldaven per desmarcar-se'n, més com més temerària era la seva insistència en revertir la voluntat popular expressada a les urnes del 3 de novembre. Una fita destacada va ser que la cadena Fox News reconegués la victòria de Joe Biden. Fa uns dies el diari New York Post, també de Rupert Murdoch, convidava el president a «aturar aquesta bogeria», no per absurda sinó pel seu efecte a les eleccions a Geòrgia. El líder republicà al Senat, Mitch McConnell, no es va desmarcar fins que el ridícul estava a punt de colgar-lo. I el vicepresident Mike Pence va aguantar fins el darrer minut mentre creixia al Capitoli el nombre de desercions.
Ara s'assenyala amb el dit els senadors que van mantenir-se fidels a Trump en la seva insània, mentre que totes les rates que han abandonat el vaixell en ple naufragi proven d'aparèixer com a demòcrates de tota la vida. I l'antitrumpisme els dóna la benvinguda perquè així contribueixen a neutralitzar l'amenaça. Però les eleccions es van decidir pel cantell d'un duro en uns pocs estats, i si la moneda hagués caigut cap a l'altra banda, si els pocs milers de vots de diferència haguessin anat al revés o alguns tribunals haguessin acceptat les al·legacions del perdedor, tots aquests penedits presumirien orgullosos de la seva fidelitat al líder. Tots ells són igualment culpables dels increïbles i dramàtics fets de dimecres a Washington, però se n'amaguen darrera de grans exhibicions de la fe del convers. És l'habitual. Allà i aquí.
