Sic transit gloria mundi (és a dir: «com m'és d'efímera la glòria d'aquest món!»). Ara que encetem un nou any, és bo recordar que les coses bones no duren per sempre. Sí, la covid bé prou que ens ho ha demostrat durant tot el 2020, però els humans tenim tendència a acostumar-nos a allò bo i oblidar ràpidament que la sort és fugissera...

Només cal pensar que, al segle XX, el Berguedà disposava de tren, i que al XIX va arribar a tenir universitat pròpia -la Portella-, alhora que Berga gaudí de la condició de capital (carlina) de Catalunya. També Sallent fou momentàniament capital (constitucional) del Principat -1812-. I Manresa va poder presumir durant temps de ser la quarta ciutat de Catalunya -en població i potència econòmica-. Ja res queda de tot això. (Excursus: hi havia un temps en què fins i tot es podien veure musicals ambiciosos a Barcelona! Aprofito per reclamar que se'n programi almenys un per temporada al Liceu, ja que allí s'hi fa de tot i ho paguem entre tots).

La història de la Humanitat n'és plena de proves d'aquesta mena de llei universal de la decadència inexorable -que deu ser parenta de la llei de l'entropia-. Podem fer llargues llistes de ciutats vingudes a menys (Detroit, Beirut, Prípiat); de grans civilitzacions desaparegudes (la maia, la khmer) i poderosos imperis finalment caiguts (Roma, l'Espanya imperial, els sistemes colonials); de països d'èxit que ho van deixar de ser (Guatemala, Argentina); d'empreses que no saberen adaptar-se a temps (Kodak, Sega, Daewoo, Nokia); de llengües que moriren (desapareix una llengua cada dues setmanes); d'instruments que ja no existeixen (la tiorba, la tromba marina, el salmo); d'espècies que s'extingiren (dels dinosaures al tigre de Tasmània); etc.

De fet, les ideologies i les tendències artístiques tenen sempre data de caducitat i els costums es perden, mentre que els gustos i les modes duren cada cop menys. D'igual forma, res és més voluble que la política o l'economia: de les 25 corporacions més grans del món al 1995, només mitja dotzena continuen avui al capdavant dels rànquings empresarials.

Podem extreure alguna moralitat de tot plegat? Segur que sí: posats a encarar el 2021, tinguem present que el canvi és llei de vida -ja ho deia Heràclit fa dos mil cinc-cents anys- i que l'èxit és passatger. Que no podem donar res per descomptat, i que hem de lluitar per mantenir tot allò que val la pena (des de les relacions personals fins a la salut, passant pel planeta o els nostres drets i llibertats). I. sobretot, no oblidar-nos de gaudir del que tenim mentre n'hi hagi l'oportunitat.

Ara bé, tampoc hi ha mals que mil anys durin. La dissort pot redreçar-se. La Xina era el líder tecnològic del món fins al segle XVII i sembla que va pel camí de tornar-ho a ser, després de diversos segles de sotmetiment a l'estranger. La bona notícia, doncs, és que tot és susceptible de millorar, si fem el que cal per aconseguir-ho. Si volem, podem fer realitat el «hi haurà una vegada...». De nosaltres depèn.