Em miro el terrat rere el vidre esperant que nevi, amb el desig callat de teletransportar-me a un poble croat a l'estiu, i menjar-me un gelat amb trossets de xocolata, envoltada d'una gernació que no calla. Tant com m'agrada la neu, la quietud, les glaçades que alenteixen el paisatge, que em sorprenc desitjant tot el contrari, ser lluny d'aquí, en una festa, ballant a la sorra sota un entramat de cintes de colors. Dansaria sense parar i em reconciliaria amb els meus peus, amb les meves cames, amb les meves cicatrius, amb les meves canes. I riuria. Riuria fort i alt, fins a quedar-me afònica. I guaitaria els somriures dels altres, les seves expressions de complicitat. Assaboriria, també, la salabror de l'aire i confiaria. Confiaria en tot. En els altres, en tu, en el que ha de venir. I em banyaria en un mar blau i net, com el de l'illa paradisíaca a la qual fa tant temps que no torno, però a la qual volo sovint sense bitllet ni avió. M'aturaria en el revolt de la carretera solitària per admirar la cadena de turons perfectament entrellaçats i rematats per una línia perfecta, la de l'horitzó. Soc de terra endins, però sempre somio que arribo al final del camí i travesso una pineda que em porta a una cala petita i discreta, de còdols i aigua quieta i transparent.
I si no fos estiu, també em complauria prendre un Earl Grey en el bar d'una gran ciutat emboirada, amb vistes al riu, i fer un llarg viatge en autobús per arribar a un poblet desconegut enmig del no res. I dormir en una habitació llogada, amb llençols amb aroma d'espígol i amb les inicials dels propietaris brodades a la coixinera, menjar un peix sense nom en l'únic bar obert fins que s'amagui el dia i comprar-me un barret de palla per jugar a ser diferent. Encara no neva i em remou per dins la quietud que acompanya la previsió de tempesta. No necessito més pau, ni més aïllament. Ara, mentre em fixo en la planta pansida que no vull ser, puc tocar amb els dits el forat que han deixat les abraçades i els petons pendents. És per això, per salvar-me de l'abisme, que m'he girat, t'he manyegat, i t'he mirat com si fos la primera vegada. Ja ets tan alt com jo. Fa mesos que m'agafes per la cintura i m'aixeques del terra. I lluitant entre els teus braços per fer-te pessigolles he estimat tots i cadascun dels dies que m'han dut fins aquí. És el primer gener que he canviat el calendari de la nevera i no he marcat en vermell ni les vacances, ni els aniversaris, ni les activitats extraescolars. I no he sentit vertigen sinó llibertat. He corregut de nou a abraçar-te però, és clar, tu no has entès per què i m'ha semblat bé.
