La nit del dilluns entre el pilot de missatges de «Bon any» acumulats al mòbil me'n va arribar un que va deixar sense efecte tots els altres: «S'ha mort Pedro Gómez, de Ràdio Manresa. 68 anys». Dos dies després el diari es feia ressò d'aquella notícia en una informació breu però suficient per deixar constància de la seva activitat a la ràdio, com a tècnic, però també fora. De fet, més que no pas treballant a Ràdio Manresa, va ser la seva feina com a discjòquei -a la discoteca Atangia primer, i al Peter's després- la que va convertir Pedro Gómez en algú popular, admirat i estimat.

Tenia només sis anys més que jo, però vist des de la perspectiva de la meva adolescència i amb l'afegit del seu físic imponent, recordo que el mirava com algú llunyà i inaccessible. Situat en els àmbits, llavors tan fascinants, de la ràdio i la discoteca, la seva figura creixia encara més i emergia als meus ulls i als dels meus amics com una d'aquelles estrelles locals que habitaven un món que no tenia res a veure amb el nostre. De la mà de la Maria Carme Aires -alta, guapíssima, esvelta- que llavors era la seva xicota i acabaria sent la seva dona, creuaven el Passeig concentrant totes les mirades, talment com si fossin dos artistes de cine. A l'època de la qual parlo -mitjan anys setanta i primers dels vuitanta- les discoteques acaparaven una gran part de l'efervescència juvenil, i Valentí Munt a l'Atangia i Pedro Gómez al Peter's es disputaven el personal. Recordo com els anunciaven a la ràdio: «Discoteca Atangia, con Valentín Munt, number one»; «Discoteca Peter's, con Pedro Gómez. Peter's pita». Quins temps!

Als noranta les discoteques van sucumbir, desplaçades per les noves modes, i Pedro Gómez va desaparèixer d'aquell aparador i va deixar també Ràdio Manresa. Va ser quan ens vam conèixer i quan vaig descobrir la persona que era: proper, afectuós, tan senzill i tan senyor a la vegada. Quan el tractava li deia Pere, però quan em referia a ell parlava del Pedro Gómez, com si aquell fos el seu nom artístic i com si anomenant-lo així reconegués el personatge que havia estat i el respecte que encara em mereixia. Ja fa bastants anys la seva Maria Carme se'n va anar, víctima d'una maleïda malaltia, i el Pedro Gómez va anar lliscant per un pendent cap a un pou profund. Fins que aquesta setmana, inesperadament, se'n va anar ell també, i tots els que l'estimàvem vam sentir una gran tristesa.

Eres una estrella, Pere, i et vas apagar. Ara tornes a ser-ho, amic meu, i brillaràs per sempre.