10 de gener de 2021
10.01.2021
Regió7

Benarés El cicle de la vida i la mort

Podíem estar presenciant un matí de dos mil anys enrere Poc havia canviat el món d'aquella escala dels primers viatgers, des dels soldats despistats d'Alexandre el Magne fins als missioners jesuïtes

09.01.2021 | 22:14
Passejant per les ribes del Ganges

Ens havia costat despertar-nos aquell matí. Eren les quatre i a l'habitació hi havia entrat un d'aquests micos entrenats per robar als turistes. L'ensurt va ser majúscul, perquè feia setmanes que érem a l'Índia escoltant històries de déus amb forma símia. La prova era prou eloqüent per no infravalorar una religió que ha passat per sobre de la humanitat i ha sotmès els homes fins a rebaixar-los a un nivell inferior al de les vaques.

Benarés solament té un carrer. L'avinguda més gran del món: el riu Ganges. El mes de maig es desplaça crescut. El desglaç de l'Himàlaia arrossega quilòmetres de despulles naturals i es pressent el monsó pròxim. La resta de la ciutat és un entramat de passadissos i botigues on es compra i es ven la vida, però es respira la mort. En efecte, la Vanarasi dels indis és un lloc sant. El déu Brahmá hi va descansar després del seu llarg camí existencial i milions d'indis acudeixen a les riberes de pedra del Ganges a purificar-se. El cicle de les reencarnacions s'interromp a les ribes del riu. S'alcen les pires funeràries i es cala foc als cadàvers, despulles de vides passades. Per això Benarés fa olor de sàndal però s'asfixia amb el fum, una sensació estranya que condueix al viatger a una espècie de llacuna estígia d'homes malenconiosos.

Durant el camí cap a l'Assi Ghat hi ha una petja d'espelmes enceses i encens. Tota l'Índia es reuneix a esperar el naixement del sol, a l'altre costat del riu. Un ghat és una escalinata que se submergeix en les profunditats de les aigües. Els pelegrins se seuen en els graons i en silenci esperen la claredat del dia. Les ombres es van dissipant i es converteixen en formes humanes. Aquell dia, al costat de nosaltres, hi vam veure captaires deformats, dones belles com a princeses ancestrals, venedors que havien recorregut milers de quilòmetres per arribar fins allí. Es confonien els temps. Aquell ritual unia el món amb el seu propi naixement. Solament existien el riu i el sol emergint directament de les seves aigües. Els bramans van començar a recitar mantres, primer en murmuris i després cantant amb una sola veu. Una vegada que el sol s'havia imposat, els pelegrins es van alçar sobre els graons i van començar a descendir a poc a poc, fins a submergir-se en l'aigua, beneïts per un sol nou. Un nou dia.

Nosaltres observàvem tot des de l'interior del ritual. Podíem estar presenciant un matí de dos mil anys enrere. Poc havia canviat el món d'aquella escala dels primers viatgers, des dels soldats despistats d'Alexandre el Magne fins als missioners jesuïtes. Ara la ciutat és un paradís hippy. És l'aportació que Occident hi ha fet, a més de les càmeres de fotos. Però a les cinc del matí el món havia oblidat les castes. La pobresa ja no feia mal en el cos dels homes i tots vestien les túniques d'una pell nua. Va durar una hora, però va ser bell.

Quan va tornar la llum al món, els carrers de Benarés van abraçar el soroll i l'olor del sàndal. Vam tenir tot el dia per recórrer els mercats i els temples. Arrosseguem els peus per carrers de terra, abrasats per una calor que s'acostava als cinquanta graus i els mosquits. Temorosos de la malària, entràvem a les botigues i parlàvem amb els botiguers. La ciutat és un punt imprescindible en el comerç del país, però les rutes que el travessen parlen el llenguatge de la tradició. És un lloc pobre, però no a la manera de Calcuta. Alguns carrers es pinten de blau, com si fossin un reflex del riu. Els nens acudeixen a l'escola al costat de cabres petites, donant menjar a les vaques, acariciant els gossos que fan la migdiada a l'ombra.

A Benarés es fa fosc molt aviat, però no acaba la llum. Ens dirigim al Dashashwamedh Ghat, a tot just cinquanta metres del nostre alberg (compartit amb els micos). És el final del camí de la vida. Allí, els pelegrins porten els seus familiars morts, cantant mantres, amb cròtals. Van vestits de taronja. Els cadàvers també. Passegen pels carrers amb el seu ritme monòton. Quan se'ls sent, el viatger sap que la mort està a prop. Tots acaben en l'escalinata. És diferent de l'Assi Ghat. No és tan alta i lluent. El riu té pressa per devorar els graons. L'aigua és fosca i plena de flors trencades.

Els familiars dipositen el cadàver en una pira de fusta. Si el mort és ric, serà fusta de sàndal. Perfumada quan es crema. Si no, bastarà que sigui fusta de despulles. Però l'olor de la carn humana no es dissimula. Cremen centenars de persones durant el dia, però quan arriba la nit les flames es veuen a l'altra riba. Ens acostem a una pira. Veiem un cos. El seu món convertint-se en cendra. La pols i el no-res del barroc milers d'anys abans. Però en els familiars no hi havia ni una llàgrima. Continuen cantant fins que les flames han devorat l'humà que hi ha en una vida. Després, en tiren les restes al riu. Arriba un altre cos. El foc.

Es repeteix el cicle a Benarés. Així fins que surti el sol per Assi Ghat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.