Aquest any tenim un grapat d'efemèrides, però només en una Espanya ha posat tanta dedicació i eficiència per assolir una commemoració com cal. Celebrem els cent anys del naixement del director Luis Garcia Berlanga, l'home indispensable per entendre la funció social, crítica i reivindicativa del cinema, el valencià que ens ha deixat perles com «Los jueves, milagro», «Bienvenido Mr. Marshall», «El verdugo» i ,sobretot «Plácido», el primer film espanyol candidat a un Oscar, que va posar Manresa en el mapa cinematogràfic internacional.
És just reconèixer que aquest país amb el Govern més progressista de la història ho ha petat organitzant un centenari de traca i mocador, assolint la recreació d'una societat satíricament ridícula, idèntica a la que el geni del cineasta va immortalitzar a la pantalla. Cal que els hi reconeguem el mèrit, no deu haver estat gens fàcil recrear tant esperpent alhora; com si fos un guió de «La escopeta nacional» han creat una família on la princesa no sabia què feia el marit, el príncep ignorava el que s'embutxacava el pare, la reina a qui es calçava el rei i, mentrestant, tota la prole de nets i netes xuclant de la mamella per herència divina. Han alçat un decorat judicial amb quatre togues prevaricades, capaç de provocar la riota i la indignació a tot Europa. Han mantingut en els seus papers els qui s'han passat la vida robant per engruixir els seus comptes personals, només perquè l'any del centenari ho puguin continuar fent, amb la pandèmia com a excusa. Hi han inclòs uns cossos de seguretat i forces armades, entonant cants feixistes o redactant manifestos colpistes, als quals rient-los les gràcies els han apujat el sou per premiar les seves ronyoses interpretacions. S'ha privatitzat la majoria de serveis socials, deixant només a càrrec de les arques publiques els sous dels inútils actors i actrius protagonistes nomenats a dit en un càsting de proporcions vergonyoses.
Tot plegat amb un ampliació estatal de Guadalix de la Sierra, amb tota la ciutadania cantant i anar-hi anant, mentre la coalició d'esquerres els passa pel davant sense aturar-se, de camí cap a la daurada jubilació de portes giratòries. Si això no és muntar-se una pel·lícula d'homenatge, plena de l'humor negre més colpidor, que baixi Berlanga i ho vegi.
El Berlanga que va dir: «Al tercer día de nacer ya me estaba cagando en la Sociedad española, siempre tuve la sensación de que no iba a tenir nada de positivo»; estaria cofoi de poder veure com els seus conciutadans, en honor i glòria a la seva obra, ho han clavat i superat. És l'any de la Berlangamania, veient aquesta capacitat de reproduir escenaris, ja esperem amb delit el muntatge en memòria del cent setanta-cinc aniversari de la Revolució Francesa.
