Afortunadament no he patit mai episodis de racisme en contra meu. Per això és possible que no sigui la persona més indicada per tractar aquest tema. Però sento massa respecte pels que sí que els pateixen per frivolitzar-ne i la lluita contra aquesta xacra és massa seriosa per convertir-la en un espectacle com ha passat últimament.

Va començar en l'última jornada de Champions, quan l'assistent del Basaksehir turc Pierre Webo va acusar el quart àrbitre de titllar-lo de «negre» per diferenciar-lo de les altres persones de la banqueta. Les explicacions dels col·legiats romanesos, dient que en el seu idioma el mot negru equival a l'anglès black i no al pejoratiu nigger, no van ser escoltades i els jugadors de tots dos equips es van retirar del camp estigmatitzant els àrbitres. Per cert, obro parèntesi, és curiós venint d'un club, el Basaksehir, propietat del president turc Erdogan, que tracta com tracta els kurds al seu país i d'un altre, el PSG, governat pel govern de Qatar, que abusa de treballadors del Nepal o de l'Índia per construir els seus estadis i que té un jugador, Neymar, que dies abans va dir «chino de mierda» al japonès del Marsella Hiroki Sakai. Tanco parèntesi.

La nova polèmica ha estat els tres partits de sanció a l'uruguaià del Manchester United Edinson Cavani per haver anomenat negrito a un amic per Instagram. Tot el futbol uruguaià ha sortit en la seva defensa argumentant que és una expressió típica del país i sense ànim ofensiu. L'antiracisme ha fet grans passos en els últims anys i cal donar-li suport, però també cal que sigui se-riós. Si no, no farà res més que perdre credibilitat. I això sí que seria perillós.